Vostè va ser fundador de la Banda de Terrassa?
No, quan hi vaig entrar ja feia temps que existia. M’hi vaig incorporar com a clarinetista, després vaig ser membre de la junta directiva i vaig ser-ne el President durant un any, quan l’anterior Presidenta, la Núria Altimiras, se’n va anar a viure a les Canàries l’any 2012. Paral·lelament també tocava en un duo amb un altre clarinetista.
També produïa espectacles.
No sé si “productor” és la paraula més adient, trobo que sona molt grandiloqüent. Amb l’aleshores director de la Banda de Terrassa, Xavi Casademont, ens vam plantejar la creació d’espectacles com “All that swing” o “Diabolus in Musica” i vaig treballar en l’organització i la coordinació.
I un dia ho va deixar tot i va marxar a Alemanya.
Necessitava un canvi de vida. Com que estava estudiant alemany, vaig marxar cap allà. Vaig aterrar a Bremen. Hi vaig cursar estudis per millorar l’idioma. També vaig ser voluntari de la Creu Roja, treballant en una mena de centre cívic per a gent gran. Encara mantinc contacte amb una senyora que vaig conèixer allà.
I va tocar amb molts grups?
A Alemanya podia tocar cada dia amb un grup diferent. És un paradís pels músics. Vaig estar en quatre o cinc formacions. Com a músic és molt fàcil fer amics. Hi vaig conèixer altres músics catalans.
Per exemple?
La Rosa Camps, una flautista molt bona. Després de Bremen, em vaig traslladar a Karlsruhe, al sud. Allà vaig cursar un màster en Finances.
Oi que va conèixer la seva dona a Alemanya?
Sí. Ella és mexicana, era a Alemanya de viatge. Ens vam conèixer i ens vam enamorar. Al principi manteníem una relació a distància però al cap d’un temps ja ens vam plantejar de viure junts.
A Mèxic?
Ella no podia treballar a Alemanya perquè no parlava alemany i, és clar, sense feina no li donaven el permís de residència. A mi al principi em feia molta mandra anar a Mèxic, em volia quedar a Alemanya, però al final em vaig decidir.
Va ser una decisió difícil?
Quedar-se a Terrassa o a Alemanya, a Europa, vaja, significa tranquil·litat, seguretat, amics, família… A Europa som uns privilegiats però fer el salt és sa. Has de perseguir els teus somnis.
Quant de temps porta vivint a Mèxic?
Dos anys. Vaig arribar amb un visat de turista. Després ens vam casar i vaig regularitzar la situació. Vivim a Santiago de Querétaro, un “poble” de dos milions d’habitants. La població s’ha multiplicat aquests darrers anys.
Un poble? Si és gairebé deu vegades més gran que Terrassa.
Aquí n’hi diuen poble perquè la capital, Ciutat de Mèxic, té vint milions d’habitants. Querétaro és en una zona que es coneix com “el bajío”. És una zona industrial en la que predominen les empreses del sector de serveis de l’automoció. Venen molt als Estats Units, tot i que l’economia ara està una mica parada, tant per culpa de la política del President de Mèxic com de la del President dels Estats Units.
Vostè s’ha dedicat a l’automoció?
No. Fins fa poc teníem una botiga d’Abeja Blu, que és una empresa que comercialitza mel. L’empresa és d’una amiga apicultora. La botiga era una franquícia.
Ja coneixia el negoci de la mel?
No en tenia ni idea. Els primers mesos vaig haver d’aprendre’n.
Què va aprendre?
La mel sempre és mel però la mexicana pot tenir un gust i un color diferent perquè hi ha arbres específics de Mèxic com el mesquite, el tamarindo, l’aguacate… La mel del mesquite, per exemple, és més blanca. A més de mel també veníem productes derivats com cera per fer cremes i protectors de llavis, cosmètica per a la cura de la pell, xampú, sabons, pròpolis i verí d’abella.
Verí d’abella?
És un anestèsic, un remei tradicional que s’ha fet servir tota la vida.
I ara a què es dedica?
Ara faig de “business angel”. Vol dir que amb la teva experiència dones suport a emprenedors. Fas d’assessor i/o inversor o tot alhora. Estic en contacte amb una psicòloga que ajuda nens de pares separats i hem desenvolupat la plataforma Late Late. A més, també estic fent una substitució com a professor d’alemany a la UAQ (Universidad Autónoma de Querétaro).
Què li ha sobtat més de Mèxic?
Que les diferències socials són molt grans. Les classes mitjanes i els rics tenen servei que viu a casa. No tenen rentavaixelles, per exemple, perquè la minyona ja renta els plats. És una societat molt tradicional. El contrast em sobta.
A què no s’acostumarà mai?
La cultura mexicana és bastant “espanyola” però amb trets diferencials. La gastronomia, per exemple. Tenen trenta tipus de “chiles”. Al picant no m’hi acostumaré mai.
Aquí toca amb algun grup?
De moment no. A Mèxic el panorama musical és molt diferent. Aquí el tipus de música que els agrada és tradicional i autòctona. No hi ha orquestres de música clàssica. Això m’ha decebut. //
