Mateo Vergara és l’animador més veterà de la productora Gestmusic. Porta més de 17 anys fent televisió. Aquests dies, ha estat a “¡Ahora caigo!”, substituint Ferran Aixalà, i a “¡Boom!” i és l’animador més habitual de “Tu cara me suena” i “OT”. Recentment també ha treballat al “Programa inesperat” i “La hora musa”, del qual ja han gravat tota la nova temporada.
Sempre es parla molt del presentador però com d’important és el públic del plató en un programa?
És un 50-50. L’artista té el seu prestigi i el seu públic, però al final el dia a dia és el que et manté viu. Escalfar el públic prèviament és molt important. Domar el públic, baixar la intensitat, pujar l’entrega de la gent, que surti el presentador i que estiguin receptius requereixen un esforç. Jo en sóc un tant per cent, perquè l’entrega del públic, escalfar-lo i treballar-lo té el seu què.
Fas alguna cosa prèvia amb el públic abans de començar a gravar?
Abans em preparava quatre pautes, però no serveix de res. Al final mana el directe. El públic ve com ve i he de fer que es deixi emportar. Cada dia és diferent. Jo canto, ballo, explico acudits… Faig de tot! La tele és animació, per resar hi ha Hisenda, el Telediario i les notícies xungues. Per a la resta cal somriure, que la vida mereixi el riure.
Com s’ha gestat aquesta complicitat entre l’Arturo Valls i el públic del plató?
Hi ha persones que vénen amb unes mancances determinades del seu dia a dia, i necessiten brillantor, que els reconeguin les coses, abraçades i escoltar coses boniques. Un dia una dona va venir amb una flor, l’Arturo li va dir alguna cosa graciosa i aquesta senyora es va sentir protagonista i estimada i l’endemà va venir amb tres flors. Palmira té 80 anys i té un club de fans i més de 8.000 seguidors a Instagram. L’Arturo n’és l’artífex
Com és el públic egarenc?
La veritat és que mai estic en el plató pensant si aquests són d’un lloc o d’un altre i cal tractar-los d’una forma determinada. Que vulguin formar part del públic, vinguin, participin i siguin respectuosos amb el format ja és suficient. Jo sempre he rebut el públic amb bona vibració. Sempre cal fer-ho així, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Després, que cadascú porti la motxilla emocional que porti.
Alguna anècdota divertida?
Amb la Sílvia Abril en tinc moltes. Des de la gala 0 de “TCMS” tenim un “feeling” brutal. Qui menys esperes es fa supercol·lega teu. Amb la Chenoa, per exemple, també en tinc moltes. Es va morir el meu gos, me l’estimava moltíssim, i aquell dia teníem gravació de “TCMS”. Va agafar el micro per dir que m’havia portat sempre com un campió i per donar-me molts ànims, perquè aquell dia era jo qui havia d’animar la gent. //
