La recent estrena de “La vida sense la Sara Amat”, la primera pel·lícula dirigida per Laura Jou, la “coach” de nens actors més prestigiosa de Catalunya, ha posat novament d’actualitat el tema dels intèrprets infantils i adolescents. Saber actuar és un talent que no està a l’abast de tothom però quan l’actor o l’actriu és molt jove el seu treball encara ens deixa més bocabadats.
El Biel Rossell, protagonista de “La vida sense la Sara Amat”, ha entrat al cinema “per la porta gran”. Es va presentar al càsting, juntament amb 20 mil nens i nenes més, i el van triar per fer el personatge principal. No havia fet mai cap pel·lícula.
La Ivet Cobrettie va aconseguir el primer paper sense fer ni càsting. La directora de l’escola d’interpretació on estava estudiant la va recomanar per a un curtmetratge. El Sandro Ballesteros va començar fent publicitat i desfilades de moda “amb 5 o 6 anys”. El Biel Montoro “no en tenia més de 7 o 8” quan va aparèixer a la “Passió” d’Olesa.
El Biel Rossell explica que “el meu pare treballava en un teatre i a mi sempre m’han agradat les arts escèniques”. El Biel havia fet teatre a l’escola i a l’institut però la seva arribada al món del cinema va ser “culpa” del seu germà. “Ell estava llegint la novel·la justament quan es va convocar el càsting i em va convèncer perquè em presentés”, explica. No s’esperava que li donessin el paper protagonista. Segons la directora, el van escollir perquè “és com el seu personatge, molt bon nen, molt sincer, molt tendre”. Ara té 15 anys i li ha agradat tant l’experiència que espera “fer més pel·lícules”.
La Ivet Cobrettie, que ara té 13 anys, va descobrir “la màgia de la interpretació” fent “Els Pastorets” a l’escola Ginesta de Matadepera. “Al principi no volia sortir perquè em feia vergonya però em van convèncer i em va agradar”. De fet, li va agradar tant que es va matricular a Acció Teatre, on ha estat estudiant dos anys.
Allà va sorgir l’oportunitat de coprotagonitzar “Una vida de cinema a Terrassa”, el curt que va fer l’Antoni Verdaguer per promocionar la candidatura egarenca a Ciutat Creativa de la Unesco. “El curt s’ha vist més a fora que a Terrassa”, diu la Ivet, que assegura que “el cinema encara em va agradar més que el teatre”.
Una feina en porta una altra. Quan el Geoffrey Cowper buscava una nena per a “Caminem lluny”, l’Antoni Verdaguer li va recomanar la Ivet. Aquí ja va ser la protagonista absoluta. “Caminem lluny” és un videoclip per al grup terrassenc Doctor Prats però al mateix temps és un curt que parla del tema de l’assetjament escolar. “Moltes nenes em reconeixen pel carrer i em feliciten”, diu la Ivet. “És molt gratificant”. Ara està apuntada a l’agència La Faràndula i està fent càstings, tant per al cinema com per a publicitat.
El Sandro Ballesteros tenia 8 anys i ja en portava dos fent publicitat quan va intervenir en el curtmetratge “Marcianos de Marte” amb Miki Esparbé. Ha estudiat a l’escola de teatre de la Laura Jou i ha sortit al programa d’humor “Polònia”, en diversos curts de graduats de l’ESCAC i ha coprotagonitzat el llarg “Formentera Lady” amb José Sacristán, de qui diu que “em va ajudar molt. És amable i generós i em cuidava molt. Un dia va dir a tot l’equip que havíem de parar perquè el nen, o sigui jo, necessitava descansar i dormir”.
El Biel Montoro, que també porta anys estudiant amb la Laura Jou, és el que té una filmografia més llarga. Ara ja és major d’edat però va començar de molt petit. “La família de la meva mare ja actuava a la ‘Passió’ d’Olesa i jo vaig intervenir en un quadre en què tots són nens. Al cinema, la meva primera feina va ser el curt “Ángeles sin cielo”, que es va estrenar l’any 2009″, recorda.
Després l’hem pogut veure en sèries com “La Riera” (un capítol), “Olor de colònia”, “Mira lo que has hecho” o “Com si fos ahir”. “La setmana passada vam començar a gravar la tercera temporada”, explica. El que li agrada de les sèries de televisió és que “el personatge creix amb tu, el fas evolucionar”.
També ha sortit en pel·lícules com “Superlópez”, “Blue Rai” i l’encara no estrenada “Diecisiete” de Daniel Sánchez Arévalo per a Netflix, “que s’estrenarà al festival de Donosti i que marcarà un abans i un després en la meva carrera”, assegura.
La Ivet opina que “els directors són tiquismiquis perquè et diuen que ho has fet molt bé però que ho tornem a repetir per si de cas”. Ella no es posa nerviosa però recorda que alguns nens que feien de figurants a “Una vida de cinema a Terrassa” no entenien “per quin motiu havíem de tornar a fer la mateixa escena diverses vegades”.
Al Biel Montoro ja li està bé. “Sóc molt perfeccionista i m’agrada repetir perquè em dóna l’oportunitat d’anar millorant de mica en mica”, diu. Al Sandro tampoc li fa res repetir perquè, segons el seu pare, “té molta paciència i és un nen molt tranquil”, encara que ell sempre recordarà un espot publicitari sobre reciclatge “que em vaig passar tot el matí repetint la mateixa frase. Va ser molt cansat”.
El Biel Rossell considera que “en un rodatge aprens molt i això t’enriqueix” i també diu que “l’ambient és diferent cada dia”.
El Sandro recorda especialment les anècdotes de “Formentera Lady”. “Anàvem en barca i vam xocar, de poc no naufraguem. El Jordi Sánchez es va tirar a l’aigua i mentrestant els tècnics només estaven preocupats per si es mullava el micròfon”. També recorda que “un dia em vaig fer una rascada a tota la cama, just quan havia de rodar una escena en què anava en bicicleta”. A més del mal que li feia, va haver d’aguantar l’esbroncada “perquè trencava el ‘ràcord’ de la seqüència” però amb molt de gel es va poder solucionar.
El Biel Montoro recorda les oportunitats que ha tingut de viatjar. Per exemple, a Lituània, on va rodar “L’altra frontera” amb l’Ariadna Gil, i a l’Argentina, on va intervenir a “Nieve negra”, amb Ricardo Darín. “Hi vaig tenir poc contacte perquè no teníem escenes junts però de vegades coincidíem a maquillatge”. A Lituània el va acompanyar la seva mare i a l’Argentina, el seu germà.
També considera que el Marc Cartes i l’Àurea Márquez, que fan dels seus pares a “Com si fos ahir”, “són uns grans mestres”. Dels actors estrangers admira a Timothée Chalamet, Joaquin Phoenix i “també a Eddie Redmayne i als anglesos en general, que són molt elegants”. Dels directors amb els quals ha treballat, diu que “tots m’han tractat molt bé”.
La Ivet és “fan” de Johnny Depp, “que té un sentit de l’humor molt natural”, del recentment traspassat Cameron Boyce i “de tots els actors dels programes del Canal Disney”. Afegeix que “les actrius, m’agraden totes”. El Sandro diu que “no tinc models ni referents concrets” però guarda records meravellosos de José Sacristán, Miki Esparbé i Fernando Trullols, el director de “Marcianos de Marte”.
Pel que fa als gèneres cinematogràfics, al Sandro li encanta “l’acció i els super-herois” i prefereix “la comèdia al drama”.
El Biel Montoro, en canvi, creu que el millor “és el drama. És el gènere òptim, permet arribar a grans nivells i reflectir totes les teves facetes i capacitats” però també li agradaria “fer musicals. Tinc pendent el tema del cant. De fet, vaig tenir clar definitivament que em volia dedicar a això quan vaig veure els actors de l’elenc de ‘Els miserables’ actuant a la festa dels Oscar”, explica.
La Ivet està aprenent a muntar a cavall, porta tota la vida fent dansa -la seva mare és la ballarina i professora Esther Antón- i fa molts càstings perquè té clar que vol seguir en aquesta professió. El Sandro ara tot just ha acabat primer d’ESO, porta tres anys ballant hip hop i “m’encanten tots els esports” però també té clar que vol continuar fent cinema i es presenta a molts càstings. “Que no t’agafin no vol dir que no ho facis bé sinó que no dones el perfil que busca el director”, explica.
El Biel Rossell voldria estudiar alguna cosa relacionada amb les arts escèniques. “No només m’interessa la interpretació sinó també la il·luminació i l’escenografia”, declara.
El Biel Montoro, que ha fet el Batxillerat d’Arts Escèniques i aquest any començarà Humanitats, està fent classes d’interpretació en anglès.
Tanmateix, diu que “actuar en un altre idioma és molt complicat. Els actors ens basem en les nostres vivències”.
