Nascuts a Terrassa l’any 1981, però d’Olesa de Montserrat de tota la vida, l’Albert i l’Ivan Gálvez (a la foto, d’esquerra a dreta) s’acaben d’endur el concurs “Masters de la reforma”, d’A-3 TV. Al programa aquests dos bessons s’han enfrontat a nou parelles més, amb les quals han conviscut tres mesos a Madrid, en originals proves relacionades amb les reformes, el bricolatge i la decoració.
Enhorabona. S’esperaven guanyar?
Albert: Jo, fins que el jurat no va dir el nostre nom, no les tenia totes.
Ivan: Hi havia altres concursants molt bons. El José i la Iratxe, l’Álex i la Naomi…
Per a qui no hagi vist el programa, què havien d’aconseguir a “Masters de la reforma” (A-3 TV)?
I: La idea era que gent que no es dedica professionalment al sector de les reformes demostrés les seves habilitats en aquest camp, en el de l’interiorisme… En total érem deu parelles, vint concursants. Fèiem proves i cada setmana quedava eliminada una parella.
Proves del tipus?
A: Per exemple, haver de transformar un camió en un apartament amb cuina, menjador i lavabo…, que per a mi va ser la millor prova, i a més la vam guanyar. O muntar un vestidor, que se’ns va resistir bastant… o bé un pis de 60 metres quadrats en 10 hores… Aquesta va ser la prova final.
I d’on els ve la traça per a les reformes si no s’hi dediquen en l’àmbit professional?
I: Nosaltres tenim negocis…, restaurants i altres empreses, i vam estudiar electricitat. De fet, el tema de les reformes va començar amb els restaurants. Vam ser nosaltres mateixos els qui ens vam encarregar de reformar-los i decorar-los. Precisament un dels nostres empleats va veure que farien aquest programa i ens va dir que per què no ens hi apuntàvem.
Van haver de passar molts càstings, llavors?
A: Tres. Un d’online; un altre, en una cadena de bricolatge de Sant Cugat, i una prova d’habilitat a Madrid, que va ser on ens vam traslladar quan ens van anunciar que estàvem seleccionats.
Van estar molts mesos a Madrid?
I: Doncs vam marxar el 8 de gener i vam tornar el 13 d’abril. Vivíem amb la resta dels concursants en una casa enorme situada en una urbanització a uns tres quarts d’hora de Madrid ciutat. Sense veure la família, sense mòbil…
Una mena de “Gran Hermano”.
A: Sí, però sense càmeres, i val a dir que amb una bona convivència amb les altres parelles. Des d’aquella casa ens desplaçàvem a gravar les proves que l’equip del programa organitzava a l’exterior. Vam estar a Badajoz, a Cadis, a la serra de Guadarrama, a París… I també gravàvem al plató.
Com han vist la seva evolució al concurs? Perquè van arribar a quedar eliminats, oi?
I: Sí, això va ser en el programa en què havíem de crear un lavabo minimalista. Nosaltres, d’interiorisme, no en sabíem. Aquest era el nostre punt feble. Aleshores vam muntar el lavabo, però el jurat va considerar que hi havíem col·locat massa elements, com la cistella de la roba bruta. A més vam acabar la feina molt ràpid i jo em vaig ficar a la banyera a esperar… El jurat no s’ho va prendre massa bé… Es van pensar que anàvem de sobrats… i ens van expulsar. Tot i que després van repescar-nos.
Si l’interiorisme era el seu punt dèbil, quin era el seu punt fort?
A: La capacitat d’organització i la rapidesa en fer les proves. Crec que per això hem guanyat.
Han estat un bon duet.
A: Diguem que jo poso les idees i el meu germà les executa. Jo sóc una màquina de pensar i l’Ivan, de treballar.
S’han sentit còmodes davant les càmeres?
I: A mi el món de la tele sempre m’ha atret. M’hi he sentit còmode. Ara bé, al programa, les tornes del nostre caràcter han canviat.
En quin sentit ho diu?
A: A la vida real, normalment el diplomàtic soc jo, i l’Ivan és l'”explosiu”. Però al programa va ser a l’inrevés… Jo he lluitat per tenir els meus propis negocis, per acabar treballant per a mi mateix, per ser jo qui porta la batuta, qui gestiona i dona les directrius. I a la tele em vaig trobar que era el programa qui dictava les normes. I molts dies em veia en aquella casa sense fer res, quan jo soc de no parar les 24 hores del dia. I això em va afectar el caràcter.
I: Jo trobava molt a faltar la dona i els meus fills.
A: Jo no tinc fills, però tinc empreses, que són les meves filles. Els nens es troben a faltar, però quan tornes a casa després de passar uns mesos fora encara hi són, amb un o dos centímetres més d’alçada. Les empreses potser no…
Veig que tenen maneres de veure la vida diferents.
A: Que avui hàgim coincidit en el color de la samarreta és pura coincidència…
