Juan M. Calvo (Ejulve, Terol, 1957) és llicenciat en Història, ha fet de mestre tota la vida i ha estat director de l’escola Ginesta de Matadepera durant tres dècades. Com a historiador s’ha especialitzat en el tema dels exiliats republicans deportats pels nazis. Acaba de publicar “Dentro de poco os podré abrazar”, que es va presentar dimarts a l’Arxiu Tobella.
Com es va interessar en el tema dels espanyols als camps de concentració nazis?
Jo no tinc cap familiar deportat pels nazis però un oncle meu va ser represaliat pels franquistes i afusellat l’any 1941. La primavera del 2003, mentre buscava informació sobre ell, vaig descobrir que dos veïns d’Ejulve, el meu poble natal, havien mort a Alemanya, a Mauthausen.
I va decidir investigar…
L’any 2004 vaig contactar amb l’Amical de Mauthausen i vaig conèixer la Neus Català i altres supervivents. Així va començar tot. Vaig estar investigant i l’any 2011 vaig presentar el meu primer llibre sobre el tema, “Itinerarios e identidades”, editat pel govern d’Aragó.
Ara presenta el segon, “Dentro de poco os podré abrazar”. D’on surt el títol?
El títol és una citació d’una carta que un republicà, Dámaso Ibarz, va escriure a la família després de ser alliberat del camp de concentració. El llibre s’ha publicat amb la col·laboració d’Amical de Mauthausen i el govern d’Aragó.
Què hi explica?
Explico la història d’onze supervivents. Darrera de cada xifra hi ha una persona. M’interessava recuperar les seves identitats. Quan van tornar, en ple franquisme, molts vivien en l’anonimat perquè aleshores el nivell de repressió era molt gran. La filla d’un deportat em deia que el seu pare mai va explicar res del que havia viscut per por de perjudicar la família perquè, si se sabia que eren fills d’un “roig”, podien tenir problemes. Fins que no va ser vell, no va explicar-ho als néts.
Una experiència doblement traumàtica.
Els supervivents mai van abandonar els camps. Tenien malsons permanents. A més, en tornar es van haver d’enfrontar a la repressió franquista. Alguns es van afegir a la lluita contra el règim i van ser detinguts. Aquestes persones haurien de tenir un reconeixement institucional. Durant la Transició van ser oblidades. L’Estat hauria de demanar perdó perquè Franco va ser aliat de Hitler. Els que van morir a França van ser enterrats amb tots els honors. Les víctimes dels nazis estan reconegudes a tot arreu menys aquí.
Quants espanyols van ser deportats pels nazis?
Hi va haver nou mil espanyols deportats pels nazis. Cinc mil cent dinou van morir a Mauthausen. Dels supervivents van tornar a Espanya uns cinc-cents. Els altres, la majoria, es van instal·lar a França. Dels nou mil deportats, més de mil eren aragonesos, alguns emigrats a Catalunya. En aquest sentit, hi ha un paral·lelisme amb mi, que també sóc un aragonès establert a Catalunya.
Hi ha algun terrassenc entre els personatges del llibre?
Sí, José Saura. Era un milicià d’origen aragonès que vivia a Terrassa i era militant d’ERC. Després de ser alliberat del camp de concentració, va tornar a la ciutat i va estar treballant al sector del tèxtil. Em consta que té néts que encara viuen aquí.
Quines històries curioses ha recollit al llibre?
Per exemple, la de Ramón Cuesta, que va néixer a Saragossa i va morir a França. La seva neboda va contactar amb mi i em va explicar la seva història.
Què li va explicar?
Abans de la guerra el Ramón treballava de paleta i era un gran esportista, practicava la natació i el futbol. L’any 1936 el van seleccionar per participar a les Olimpíades Populars que s’havien de celebrar a Barcelona. Va sortir de Saragossa el 1936 i no va tornar fins al 1962. Al camp de Mauthausen va formar part de l’equip de futbol que van crear els presoners.
Quines històries han estat més difícils d’investigar?
El llibre s’ha endarrerit “per culpa” de dues dones. Les dones han estat les víctimes més oblidades. Identificar-les és més difícil perquè constaven a tot arreu amb el cognom del marit i això ha complicat les investigacions. Al llibre parlo de l’Elisa Garrido i l’Alfonsina Bueno. Els nazis les van operar per esterilitzar-les. Les dues eren de la Resistència. Caldria reivindicar el paper de les dones a la Resistència, que va ser molt important i se n’ha parlat poc.
Té previst continuar escrivint sobre el tema?
Sí. El proper llibre tractarà sobre tres membres d’una mateixa família que van ser deportats pels nazis. Eren conservadors, de família burgesa, el pare era veterinari. Entre els republicans hi havia persones d’un ventall ideològic molt ampli, no tots eren anarquistes que cremaven convents. //
