La matinada del 21 de juliol de 1969, dos éssers humans van trepitjar per primer cop la superfície de la Lluna en una gesta històrica sense precedents que va ser retransmesa en directe per a tot el planeta Terra i que va quedar gravada per a la posteritat. Després d’un descens ple de tensió a bord de l’Eagle, Neil Armstrong, primer, i Edwin “Buzz” Aldrin, després, van caminar sobre el satèl·lit natural de la Terra, mentre Michael Collins l’orbitava a bord del Columbia. S’havia assolit “un petit pas per a un home; un gran salt per a la humanitat”, com va dir Armstrong.
L’Apollo 11 havia aconseguit la meta que perseguien els Estats Units d’Amèrica (EUA): ser els primers a posar un home sobre la superfície de la Lluna. De fet, la missió s’ha d’emmarcar en el context històric de la Guerra Freda entre els EUA i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). L’objectiu era fonamentalment polític. EUA necessitava guanyar l’hegemonia tecnològica enfront de l’URSS i posicionar-se al capdavant de la carrera espacial.
Es podria dir que tot va començar a finals de la dècada dels 50 del segle passat amb la creació de la NASA, l’agència espacial nord-americana, que va ser fundada el 1958, i la posada en marxa, ja a la dècada dels 60, de l’Apollo, el tercer programa de vols espacials dels Estats Units a càrrec de la NASA. Concebut durant l’administració de Dwight D. Eisenhower com a continuació de les missions Mercury, l’Apollo es va acabar dedicant a l’objectiu nacional anunciat pel president John F. Kennedy el 25 de maig de 1961 d’enviar i dipositar un home a la Lluna i tornar-lo a la Terra sa i estalvi abans que finalitzés la dècada.
El programa Apollo es va desenvolupar entre 1961 i 1972, amb el primer vol amb tripulació el 1968. Va aconseguir el seu objectiu d’un aterratge lunar tripulat, malgrat el gran revés d’un incendi el 1967 a l’Apollo 1 que va matar a tota la tripulació durant un exercici de prova i entrenament.
El coet llançador de l’Apollo fou l’immens Saturn V, que tenia una alçada de 110 metres i un pes de 2.000 tones. Els primers vols del programa (Apollo 2, 3, 4, 5, i 6) van ser llançaments automàtics no tripulats per provar els sistemes de vol. Després hi va haver dues proves tripulades en òrbita terrestre (Apollo 7 i 9), i dues missions només orbitals (sense allunatge) a la Lluna (Apollo 8 i 10).
La nau Apollo 11 va ser enviada a l’espai pel coet Saturn V des de Cap Canaveral (Florida, EUA) el 16 de juliol de 1969. La tripulació estava composta pel comandant de la missió, Neil Armstrong, de 38 anys; Edwin “Buzz” Aldrin, de 39 anys i pilot del mòdul lunar, anomenat Eagle; i Michael Collins, de 38 anys i pilot del mòdul de comandament, denominat Columbia.
Quan la nau es va situar a l’òrbita lunar, Edwin “Buzz” Aldrin i Neil Armstrong es van traslladar al mòdul lunar, mentre que Michael Collins es va quedar al mòdul de comandament, donant suport a les maniobres de l’Eagle.
Després d’un aterratge en què van haver d’esquivar un cràter lunar i un camp de roques, el comandant Neil Armstrong va ser el primer ésser humà que va trepitjar la superfície del satèl·lit terrestre el 21 de juliol de 1969 a les 2.56 (hora internacional UTC) al sud del Mar de la Tranquil·litat (Mare Tranquillitatis), sis hores i mitja després d’haver-hi allunat.
“Es calcula que aquest dia, el 96% de les televisions nord-americanes estaven enceses observant l’arribada de l’Apollo 11 a la Lluna. El mateix es feia a tot el món, des de tots els racons on havia arribat la tecnologia en forma d’una ràdio o d’un televisor”, assenyala a l’agència Efe la doctora en astrofísica Eva Villaver, professora de la Universidad Autónoma de Madrid (UMAN) i autora del llibre “Las mil caras de la Luna”. “Mai abans cap ésser humà havia estat tan acompanyat com ho va estar Armstrong aquell juliol de 1969”, recalca.
Qui podria pensar que, abans de posar els peus en el sòl lunar, els dos homes tenien ordres d’anar-se’n a dormir? El pla de vol havia estat concebut així per la seva seguretat, perquè estiguessin descansats si havien d’enfrontar-se a algun problema, “però els dos primers astronautes que van anar la Lluna no estaven disposats a anar-se’n a dormir tot just arribar i Armstrong va trucar a Houston i va suggerir començar el passeig espacial unes hores abans del que s’havia previst. Se saltarien la migdiada”, explica l’astrofísica.
2 hores i 17 minuts, és a dir, 137 minuts: aquest és el temps que Neil Armstrong va estar sobre la Lluna. Edwin “Buzz” Aldrin, el segon home a trepitjar-la, s’hi va estar 1 hora i 49 minuts. Ambdós van recollir 22 quilograms de mostres de sòl i roques lunars, van instal·lar instrumental científic per a la detecció de sismes, partícules solars i un reflector làser, van dur a terme experiments, van plantar una bandera nord-americana i van deixar medallons honrant a la tripulació de l’Apollo 1 i una placa dient: “Vam venir en pau en nom de tota la humanitat”.
Quan Armstrong i Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de la Lluna, van tornar a l’Eagle i van abandonar la Lluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els estava esperant Collins. Aleshores van emprendre rumb a la Terra. El 24 de juliol la nau Apollo 11 va caure a les aigües de l’oceà Pacífic on va ser recuperada, prop de les illes Hawaii.
Després de l’Apollo 11, cinc altres missions van aconseguir portar humans a la Lluna (Apollo 12, 14, 15, 16 i 17) amb un sol error: la missió Apol·lo 13 no va poder concretar la seva meta per l’explosió del tanc d’oxigen líquid del mòdul de servei, però la tripulació va tornar a la Terra sana i estalvi.
Tot i que el programa Apollo havia estat dissenyat per arribar a 20 missions, havent assolit l’objectiu de ser els primers d’arribar a la Lluna, el públic nord-americà va considerar que continuar amb el programa era un malbaratament econòmic. L’última missió va ser la de l’Apollo 17, l’any 1972.
“La Lluna és l’únic lloc fora de la Terra on hem posat els peus, exactament vint-i-quatre, deixant petjades que no s’esborren. Només dotze éssers humans han caminat sobre la seva superfície”, explica Villaver. “Crec que només els dotze privilegiats que han estat allà la coneixen a fons. La resta de nosaltres ens hem de conformar amb la imatge parcial i pròxima que ens retorna un telescopi”, assenyala la investigadora.
No obstant això, les coses potser canvien d’aquí a uns anys.
