Tradicions i uns moviments que compten amb uns codis propis i que pretenen sotmetre o defensar-se mitjançant una tècnica concreta. Aquesta és una definició genèrica de les arts marcials, tot un món que agrupa del taekwondo al mugendo i el karate, de l’aikido al kung-fu o el “jeet kune do”.
En termes globals, les arts marcials es caracteritzen perquè exclouen tot armament modern; s’organitzen en unes tècniques i tàctiques a partir d’un sistema coherent; i sovint la seva pràctica suposa seguir una filosofia de vida, uns codis de conducta determinats. Aquestes són algunes de les arts marcials més conegudes:
Un dels sistemes més populars de les arts marcials és el taekwondo, olímpic com a esport d’exhibició des de Seül’88 (té un origen coreà). “Taekwondo” pot traduir-se com “el camí del peu i la mà”. De fet es caracteritza, segons la Federació d’Arts Marcials de Catalunya, per “l’ampli ús de les tècniques de cama i puntada, que són molt més variades i tenen més protagonisme que en la majoria de les arts marcials. La rapidesa i la precisió en les puntades també distingeixen aquesta especialitat.
És una altra art marcial. En aquest cas, d’origen japonès. La diferència principal amb altres disciplines és que busca, mitjançant tècniques de projecció i immobilització, dissuadir l’adversari i neutralitzar la seva intenció d’agressió. La finalitat de l’aikido no es derrotar ni danyar. A més treballa l’esperit de la no-violència; i l’estudi dels moviments aporta equilibri mental i una millor concentració per al dia a dia.
Aquesta art marcial moderna, avui es considera una barreja heterogènia, i molt desenvolupada, de karate, karate-jiu-jitsu i kickboxing (només en combat). És una disciplina que a més augmenta la velocitat, la força i els reflexos, la flexibilitat i la potència corporal, a més de millorar l’autocontrol i l’autoestima.
D’un nom semblant és l’hapkido, un art marcial coreà d’autodefensa que empra cops de peu, de braços, “luxacions, projeccions i armes tradicionals com el ganivet, l’espasa, la corda, el bastó de carrer i pals”, indica la Federació d’Arts Marcials de Catalunya.
Va sorgir a les illes Ryukyu, a l’actual Japó, i va desenvolupar-se de les arts marcials xineses. En el karate es permeten els cops de puny, de colze i genoll, així com les puntades i els cops amb la mà oberta. Les pel·lícules d’arts marcials de les dècades dels 60 i els 70 el van popularitzar molt i van fer que n’augmentessin els practicants.
Una especialitat força coneguda entre el gran públic és el kung-fu, una art marcial tradicional xinesa que ha tingut una gran projecció gràcies a tres fites. L’aparició de “bodhidharma” (un monjo budista indi que va introduir el kung-fu i el budisme chan a la Xina, fundant el monestir de Shaolin). La segona fita va ser la popularitat que van donar al kung-fu les pel·lícules de Bruce Lee. I, la tercera, la sèrie “Kung-fu”, interpretada per l’actor David Carradine.
És un sistema marcial que significa quelcom semblant a “l’art de l’espera en alerta”. En si, agrupa diferents conceptes de defensa personal, combinant diferents estils d’arts marcials, com l’Aikido, el Karate i el Jiu-jutsu. S’allunya de l’espectacularitat d’altres arts marcials, sobretot, perquè fa prevaler l’efectivitat de les tècniques que utilitza.
Existeixen múltiples escoles de “goshindo”, però totes s’orienten a la defensa personal.
