Quan es formava, en Joan Vázquez (Barcelona, 1981) va passar esporàdicament per la seu terrassenca de l’Institut del Teatre. Aquell jove estudiant és avui un intèrpret amb projecció, que acaba de ser nominat als premis Butaca en la categoria de millor “actor en un musical”. Com a cantant, Vázquez acaba de publicar un “single” jazzístic.
Enhorabona per la nominació per l’obra “Ciutat de gespa”, en què interpreta dos poetes, García Lorca i Walt Whitman.
Sí, “Ciutat de gespa” parteix de l’arribada de Lorca a Nova York l’any 1929; allà intenta recuperar-se d’una ruptura sentimental. En aquest viatge s’acosta a la poesia de Walt Withman per trobar-se a si mateix…
A més acaba de presentar la cançó “Em posen molt més els teus ulls”, un avançament del seu disc “Feeling good”. Quina és la filosofia d’aquest treball?
El disc neix d’un gust musical pels estàndards de jazz de sempre, que he sentit cantats des de fa anys per l’Ella Fitzgerald, en Frank Sinatra, la Barbra Streisand… I de descobrir que moltes d’aquestes cançons de jazz surten de musicals, de composicions de Cole Porter, Jerome Kern, George Gershwin… Sempre hi ha hagut una relació intensa entre els musicals i el jazz.
Aquest no serà pas el seu primer disc…
No. Serà el quart. Però sí que serà el primer desvinculat de les obres que interpreto al teatre.
Entre aquestes obres, a banda de “Ciutat de gespa”, en l’actualitat també representa “Ocaña, reina de las Ramblas”. Qui era, per a vostè, José Pérez Ocaña?
Ocaña va ser un pintor, un activista absolut, sobretot del moviment d’alliberament gai; encara que ell no es considerava només un llibertador gai, sinó un llibertador en general. Va venir de Sevilla a Barcelona als anys setanta i va formar part de la subcultura “underground” de l’època des del vessant artístic, però també polític, juntament amb altres figures.
Com per exemple qui?
Doncs com el dibuixant de còmic Nazario (considerat el pare del còmic “underground” espanyol), com Javier Mariscal, com la Fura dels Baus… Abans que Mariscal i la Fura dels Baus adquirissin una “personalitat” una mica més passada per aigua arran de la seva participació en els Jocs Olímpics, després d’haver nascut de “l’underground” més rabiós de finals dels setanta. Doncs bé, tots ells van formar part d’aquest moviment entorn de la Plaça Reial, del barri xinès… L’espectacle en si explica la vida d’Ocaña, que va morir l’any 1983 per un accident, i gira al voltant de les “coples” que li agradava cantar… Perquè Ocaña baixava per les Rambles disfressat i entrava al Cafè de l’Òpera, i quan ho feia la gent ja sabia que era per cantar unes “coples”, que eren part del seu llegat andalús.
Per què el musical és un bon gènere per explicar històries?
Penso que, quan poses música, l’emoció comença a circular d’una manera molt més ràpida, amb més intensitat… En el cas dels últims espectacles que he representat, la música ha estat un vehicle idoni perquè era important a la vida dels artistes de qui parlaven les obres. Com en el cas de “Paquito forever” (la funció recorda l’avinguda del Paral·lel de la dècada dels 50 a través de la vida de Pa-co Alonso; bailaor, cantaor, actor i transformista), que va començar com a ballarí clàssic de flamenc al Liceu de Barcelona als anys 40 i després va arribar a ser corista de Frank Sinatra a Las Vegas.
És molt sacrificada la vida de l’actor de musicals?
Depèn de quantes funcions representis per setmana, però si n’has de fer sis o set suposa un desgast físic important. En general és una feina molt atlètica… A l’espectador et mostres l’hora i mitja o dues hores en què ets a l’escenari, però hi ha molt treball al darrere per mantenir el cos i la veu, a més de l’esperit creatiu.
Quins espectacles recomana de veure aquest estiu?
Sé que al Teatre Grec representaran “La tienda de los horrores”, que estarà molt bé (els dies 18 i 19 de juliol, sota la direcció de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix). I, a l’Onyric Teatre Condal, la companyia els Pirates Teatre fan “Les feres de Shakespeare”, un musical a partir d’un clàssic d’aquest autor, que serà fresc i divertit.
