Va aconseguir la popularitat com a locutor del programa “Caspe Street”, a Ràdio Barcelona, on va entrevistar grans estrelles de la cançó dels anys setanta i vuitanta. Més tard va ser presentador de “El joc del segle”, a TV3. En Xarli Diego (Terrassa, 1956) ha escrit “Gràcies per la música!” (Pagès Editors), en què repassa vivències i anècdotes de tants anys en contacte amb cantants de renom.
Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?
De voler reflectir tot el que vaig viure dels 16 als 27 anys, que és la meva època com a locutor musical; de poder explicar tantes anècdotes amb cantants importants a qui he conegut i entrevistat…
Abans de treballar a la ràdio, al llibre explica que ja n’havia agafat un altre, de micròfon…
(Riu.) El de la parròquia de la Santa Creu, aquí, a Terrassa. Allà amb 12 o 13 anys feia d’escolà i llegia els evangelis. Jo fins als 21 anys vaig viure a Terrassa.
Ja de jovenet li agradava la ràdio?
Sí, és vocacional. Segurament l’afició em va venir del fet que la meva mare, que era modista, escoltava Ràdio Barcelona mentre cosia, i de retruc l’escoltàvem tots. Qui m’havia de dir que anys més tard treballaria en aquella emissora!
Recorda les seves primeres entrevistes a cantants?
Un dels primers va ser en Llorenç Santamaria, i també la Jeanette. Jo devia tenir uns 16 anys. A aquella edat vaig comencar a col·laborar amb Ràdio Olot entrevistant cantants. Ho feia, sobretot, des de Terrassa. Aprofitava que venien a actuar al Coro Vell per parlar-hi i, al cap de quinze dies o un mes, el meu pare em portava a Olot en cotxe, un Simca 1000, a entregar el casset a l’emissora.
Després va arribar la seva etapa a Ràdio Manresa.
Hi vaig començar amb 22 anys. Va ser un període molt intens, perquè vaig aconseguir posar Manresa al mapa de la música en un moment en què aquesta ciutat quedava molt i molt lluny.
Com ho va aconseguir?
Els dies de festa baixava a Barcelona a entrevistar-me amb les grans companyies de discos, a explicar que tenia un programa, “Bages Music”, que funcionava molt bé, i així van començar a venir a Manresa artistes com Paloma San Basilio, Los Pecos, Pablo Abraira, Richard Clayderman, Mocedades, en Joan Baptista Humet… Fins i tot l’any 1979 vam organitzar un festival al pavelló del Congost, el Bages Music Festival, amb artistes que eren número u de l’època.
La popularitat, però, li va arribar a Ràdio Barcelona amb “Caspe Street”, que va començar a presentar el 1979. Quin va ser el secret de l’èxit d’aquell programa?
Un era emetre’s en la que va ser la primera emissora de ràdio d’Espanya, EAJ-1 Radio Barcelona, que a més n’era líder. Jo dic que aquell programa avui en dia seria irrepetible, perquè cada setmana entrevistava tres o quatre artistes, espanyols o internacionals; d’Eddy Grant a Bonnie Tyler; de El Fary a Rocío Dúrcal, la Jurado o Boney M.
De tots els cantants que van passar per “Caspe Street”, n’hi va haver algun que l’impressionés especialment?
Sempre m’impressionava el glamur d’en Miguel Bosé. Quan venia, l’estudi s’omplia. Les seves entrevistes eren gairebé com fer ioga. No es despentinava. Tenia àngel.
D’aquella època també ve la relació amb l’Al Bano? Li ha escrit el pròleg del llibre…
Sí, jo vaig conèixer l’Al Bano i la Romina a “Caspe Street”. Ell era un gran cantant i una persona molt intel·ligent que sabia què havia de fer perquè la ràdio funcionés. Ell duia el lideratge, també a l’escenari, i la Romina sabia seguir-lo.
L’Al Bano diu al pròleg que la indústria discogràfica “ara és morta comparada amb la dels anys seixanta, setanta, vuitanta i fins i tot noranta” i que “ha estat absorbida per internet”. Hi està d’acord?
Efectivament, el model de negoci ha canviat. Abans, per exemple, les companyies de discos movien molt els cantants perquè fessin promoció a les ràdios. Això suposava pagar hotels, viatges… Ara ja no es fa tant. La societat, els gerents han avançat pensant en el compte de resultats… Pel que fa a internet, crec que ha democratitzat la música. En alguns casos, amb encert, ja que ha permès que s’hi donessin a conèixer grans artistes, com el Pablo Alborán.
Amb quins cantants o grups es queda dels actuals?
Doncs m’agrada Txarango, Doctor Prats crec que està molt bé… L’Alejandro Sanz em sembla un “monstre” de la cançó comercial… Puc escoltar Love of Lesbian, Rihanna, Justin Bieber. La Judit Neddermann també penso que és bona…
I en Miki, què li sembla?
Doncs em cau bé, i a més crec que a Eurovisió va defensar molt bé la cançó; va aguantar la pressió, va afinar…
D’un programa com “Operación Triunfo”, què en pensa?
“OT” ha aconseguit que sembli que tothom canta bé. És un gran karaoke de versions, i els concursants ho fan molt bé, són guapos, ballen… Però, per a mi, ser artista és més que això. També penso que a la televisió falta un programa musical com caldria, i que de fet la tele ha vulgaritzat la música…
Per què ho diu?
Si jo fos cantant, no aniria a programes de televisió tipus “Tu cara me suena” a ser-ne jurat. Ara un cantant fa de presentador, de locutor… Entenc que, si no et veuen, no et contracten. Però abans un artista era un artista…
Per cert, quins records guarda de les festes majors de Terrassa?
Sobretot recordo el castell de focs final; la traca de la Plaça Vella… I els gegants ballant… Els gegants m’agraden. Encara que jo amb una mica de cultura popular ja en tinc prou.
