Miqui Giménez és mestre i animador infantil. Ha estat membre del grup Ministrils del Raval i de la Cia. de Jocs l’Anònima i actualment és un dels organitzadors de la Setmana de Jocs al Carrer. L’any passat va ser escollit Terrassenc de l’Any. Acaba de publicar el llibre “Quina canya! Joguinetes”, escrit amb Biel Pubill, on ensenya a fabricar joguines i instruments musicals.
Com va néixer la idea del llibre?
Fa deu anys, tornant d’una escola d’estiu a Santander amb el Biel Pubill. El Biel és d’Ascó, és professor de l’institut de Flix. Junts vam crear la Cia. de Jocs l’Anònima.
Què trobarem a “Quina canya! Joguinetes”?
Setanta propostes diferents per construir instruments musicals i joguines fets amb canyes. És una manera de recuperar la història lúdica del nostre país. I dels altres, perquè moltes d’aquestes coses que surten al llibre es fan servir en diferents països.
Per què canyes?
La canya és un material que tenim a l’abast, el trobem a qualsevol riera. També serveix per fer eines de pagès (per collir figues, per exemple), per fer ombra… Quan tocava amb els Ministrils del Raval ja havia fet espectacles amb instruments de canya. Serveix tant per a coses senzilles com xiulets com per a instruments més sofisticats com els saxos.
Al llibre hi ha alguns instruments poc coneguts.
Hi ha molts instruments que fan servir els músics tradicionals. Per exemple, el regue-rec, que s’utilitza per a les caramelles, el picacanyes, també conegut com “palo rociero”, que fan servir a Andalusia a les romeries, els pals de pluja, imitant els dels indígenes…
I el nunut. Què és un nunut?
El nunut, que és molt agradable de fer sonar, l’utilitzen les comparses de les “chirigotas” del carnaval de Cadis. També hi ha xiulets, flautes, sonalls, gàbies de grills, flabiols, castanyoles… I joguines com cotxes, trenclaclosques, dards, arcs, telèfons, nines…
Però per construir-t’ho tu mateix has de ser una mica manetes, oi?
Nosaltres els hem fet i els utilitzem. Els tenim. Hi ha diferents graus de dificultat. Hem volgut que, si fa falta, el nen pugui demanar ajuda als adults. Que treballin junts pares i fills i tothom hi pugui intervenir.
Suposo que les instruccions són molt detallades.
A les fitxes consta el grau de dificultat. Les instruccions són detallades i els textos, clars, perquè els entenguin les criatures. Fem constar totes les eines que es necessiten i detallem tot el procés: anar a buscar les canyes , fabricar l’instrument o la joguineta, col·laboració dels adults, quedar amb els altres nens i nenes per jugar…
Veig que hi ha uns codis QR.
Hem begut de la tradició perquè crec que el que ens ha arribat a través de la tradició oral encara té valor però no renunciem a la modernitat. Cada fitxa té un codi QR que es pot llegir amb el mòbil i surt un vídeo explicatiu.
L’han rodat vostès mateixos?
Sí. La filmació amb els nens i nenes va ser el més divertit i gratificant de tot el procés, tota una sorpresa. El vam rodar en llocs emblemàtics d’Ascó perquè l’Ajuntament d’allà ha col·laborat en el finançament.
Em pensava que el projecte havia estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge.
També vam fer una campanya de Verkami. Demanàvem 1.000 euros i en vam aconseguir 3.200.
Quanta gent hi va participar?
Unes 160 persones, amb aportacions a partir dels 10 euros. Sabem que hi ha molts mestres que se l’han quedat. Ara l’estem distribuint entre els mecenes. Va sortir per Sant Jordi però com que la setmana anterior era Setmana Santa no ens va donar temps.
Quan es presenta a Terrassa?
El 24 de maig a les 18 hores faré un taller d’uns deu minuts a la Biblioteca Central en què explico un conte i per explicar-lo utilitzo instruments de canya. I després, el dia 30 a dos quarts de set de la tarda, farem una presentació a la llibreria Cinta.
Com s’han repartit la feina vostè i el Biel?
El Biel va escriure els textos de les joguines i jo, els dels instruments. Després ens els intercanviàvem per assegurar-nos que s’entenien bé. Les fotos, també les hem fet nosaltres.
He vist que també tenen un blog.
Hem fet un blog -quinacanyajoguinetes.blogspot.com- i esperem que si algú s’engresca a construir alguna de les propostes del llibre ens enviï una foto. De moment estem molt contents de la resposta de la gent el dia de Sant Jordi.
Quins projectes té?
Jo he jugat molt al carrer. A Can Palet sortíem a prendre la fresca de petits i jugàvem amb els altres nens al carrer. Els adults no et deien què havies de fer. Crec que hem de recuperar-ho. Vull portar a Terrassa espais de joc on l’adult no hi intervingui, gestionats pels mateixos nens. Ens hem tornat massa sobreprotectors i això no és bo per al desenvolupament de les criatures. Arriben a l’adolescència i estan completament perduts.
El problema de jugar al carrer és el trànsit.
Buscarem espais nous. Arreu del món s’estan creant espais. Ho he descobert a Berlín, tenen el lema “jugues sota la teva responsabilitat”. Tenen una web on ho expliquen: kolle37.com. Està en anglès. Al Japó i als Estats Units també estan posant en marxa projectes similars. Jugant aprens valors, descobreixes la superació, la interacció, aprens a pactar, a perdre… Sap? Amb la colla de nens de Can Palet encara ens trobem. Bé, ara molts ja som avis. Fem sopars i encara ens ho passem bé. //
