oaching, reiki, acupuntura, quinesiologia, teràpia ayurvèdica, tantra, acupuntura, flors de Bach… La llista dels tractaments per a la millora emocional i el creixement personal que en Josep Darnés (Figueres, 1976) va seguir al llarg de quinze anys és gairebé inacabable. El resultat n’és un llibre, “La burbuja terapéutica” (Arpa Editores, 2018), que n’explica l’experiència en un sentit crític.
Quan va començar a buscar una ajuda vital en les teràpies?
Amb 25 o 26 anys, arran d’una crisi d’ansietat. Vaig començar amb una teràpia psicològica estàndard, diguéssim, i vaig acabar provant més de 50 teràpies diferents.
Com és que saltava d’una a l’altra?
L'”hiperterapiat” empalma una teràpia amb l’altra perquè busca vèncer un malestar. I la cerca de solucions s’acaba convertint en una obsessió en si mateixa…
Quina va ser la teràpia que més va emprar i quina la més rara?
Vaig estar bastants anys amb teràpia psicològica gestalt i també amb psicoteràpia normal i corrent. I la més estranya? Totes aquelles relacionades amb els estats alterats de consciència, o amb contactar amb altres dimensions, en què treballes amb un estat una mica com de trànsit…
I percebia millores?
Era com si en cada teràpia hagués de millorar algun aspecte concret de la meva salut física i emocional. Les dues van lligades. Et trobes que vols tenir una vida més normal, com la del teu entorn. I de fet penso que aquest és un dels problemes greus que té la recerca de la felicitat, ja que va per comparació amb la felicitat que veus en altres persones. I primer el que hauríem és de definir què vol dir felicitat per a un mateix.
En el llibre explica que també es va apuntar a teràpies de grup. S’hi sentia reconfortat?
És veritat allò que diuen que el patiment compartit és menys patiment. Per aquesta part estan bé. Però per a mi els grups tendeixen a aïllar-se, al tancament, a un ‘nosaltres contra el sistema’. I el grup té una raó de ser, que és el patiment. Si som un grup de 10 i, quan arribem, els 10 diem que estem bé, ja podem marxar cap a casa…
Es veia forçat a dir que ‘tot fatal’..?
Home, arribava un punt que si deies que no estaves allò… ni bé ni malament, que simplement anaves fent…, la resta de membres del grup et miraven estrany…
En el llibre també diu que vivim en la “societat del jo”…
Amb la psicoanàlisi (establerta pel neuròleg Sigmund Freud a finals del segle XIX) apareix una societat que s’analitza a si mateixa i sorgeix la idea del ‘jo tinc el dret a ser feliç i a triomfar’. És la base, en bona mesura, de l’èxit que avui té el sector del creixement personal; aquest dret a l’èxit no deixa de ser una mentalitat molt anglosaxona, de triomf, de ‘somni americà’…
També diu que la felicitat s’exigeix, fins i tot, per damunt la malaltia…
Això es veu molt amb les persones amb càncer. Tenen la malaltia i a sobre els diuen que han de ser positius. Si els surt d’ells ser-ho, fantàstic. Però jo critico aquesta tirania de la felicitat forçada. I reivindico el dret a recuperar la queixa, l’estar malament. Avui en dia hi ha una fòbia a la negativitat.
En quin moment va decidir parar de tantes teràpies?
Vaig acabar esgotat físicament i mental… I un parell de terapeutes en van diagnosticar, precisament, una sobredosi de teràpies… Llavors veus que no tot a la vida requereix aquesta solució… //
