Rosa Ferrer, infermera i poeta
“De petita volia ser de tot, com totes les nenes. Volia fer teatre, ballar, ser monja, però després em va quedar molt clar que havia de ser infermeria”, manifesta. La pèrdua de les seves dues àvies, quan era molt jove, també va servir d’estímul per triar aquesta professió. Va estudiar a Barcelona, a Santa Madrona, i quan va acabar va començar a treballar als dispensaris d’aquest mateix centre.
Però a ella, el que li agradava era treballar en un hospital i li va sortir una feina de laboratori a la Clínica del Remei, si bé continuava amb l’afany de treballar amb pacients. I, finalment, li va sortir una feina a l’Hospital del Mar, quan era hospital d’infecciosos. ”Allà em va agradar molt i vaig tenir moltes vivències que no oblidaré mai”, comenta. Després van muntar una escola d’infermeria i li van encomanar que la gestionés.
Posteriorment, va passar a donar classes, però sense deixar la pràctica. “No crec en la docència sense pràctica. Per a això ja hi ha els llibres”, detalla. Ensenyar li agradava, però “manar no”.
Una de les seves grans aficions és escriure i diu que “des que vaig aprendre a llegir i a escriure, he escrit sempre”, manifesta i recomana portar sempre una llibreta “per escriure tot allò que us passa pel cap”. Aquest any ha publicat “Poesies d’una vida”, on surten les seves des dels 13 als 70 anys.
Recorda que “companyes de curs em demanaven poesies quan s’enamoraven i jo llavors no m’havia enamorat mai i pensava, quines coses més absurdes els hi passen”, explica.
