Mònica Marañón, llicenciada en història i professora a Vedruna Vall
Mentre treballava a l’empresa familiar del seu del seu marit i “criava els fills” va estudiar Història de l’Art a la UNED. Es volia dedicar a la docència i, quan va acabar, ja va trobar feina a aquesta mateixa universitat, on encara continua. També treballa al Vedruna Vall, on va fer les pràctiques, després de fer el pas del màster de formació del professorat i compagina les dues feines.
Fa classes de primer i quart d’ESO i batxillerat i diu que “has de ser molt flexible i saber-te adaptar a les necessitats que hi hagi en aquell moment a l’escola”. Ser actriu també l’atreia i fins i tot va fer el curs d’iniciació per a les proves de l’Institut de Teatre, finalment, no va continuar per aquest camí. Una de les coses que “em fa més feliç” és quan “els explico un tema nou i els tinc enganxats i m’escolten”. I, com a tutora, “el contacte” amb l’alumnat i connectar amb ells.
“Són afables, pots riure amb ells, pots parlar, encara que hi hagi una diferència generacional”, assenyala. “A l’aula, en general, amb trenta alumnes, no els coneixes bé. Els coneixes quan parles cara a cara”, apunta i afegeix que “donar notes és molt feixuc, però és quan els pots conèixer i parlar amb ells”. També li agrada la seva tasca a la UNED, on imparteix art grec i romà. Detalla que en aquesta formació a distància “es penca molt i és molt dur”.
L’art sempre l’ha captivat i conèixer el Cesc, el seu marit, que és pintor, va suposar un impuls. “M’agrada molt analitzar les tendències de l’art, un quadre, una exposició”, manifesta.
