Josep Maria Tarrés Juanico, mestre
Va començar fent arquitectura, perquè “en aquell moment semblava que era la carrera que recollia l’art, la ciència i altres”, recorda. Però, amb els anys, es va adonar que era una carrera que no l’omplia i, després d’un temps de reflexió, va tenir clar que volia dedicar-se a fer de mestre. “Comportava aquesta relació més amb la gent i entrava més en la qualitat humana”, diu.
Va entrar a l’Escola Pia de Terrassa l’any 1986 i després va passar pels centres de Diputació i Sant Antoni. Fa un any que es va jubilar, si bé assegura que “fins a l’últim moment la meva joia era poder entrar a classe” i viure la relació amb els alumnes. “Sempre ha sigut una cosa molt gratificant”, afegeix. Opina que “en l’aspecte de valors, si els hi vols transmetre una cosa, implica ser coherent amb tu mateix”.
Ha fet una mica de tot, de tutor, de coordinador, de director pedagògic i, fins i tot “de monitor de menjadors”. Passar per aquestes facetes, apunta, li han donat “una visió molt completa” de tot plegat. “M’esforço cada dia per ser un millor alumne de la vida”, subratlla. Considera que “en totes les professions, a mesura que passa el temps, hi ha un canvi de moltes coses”, però lamenta que en l’educació tot depèn “de qui estigui en aquell moment en el poder. Hi ha uns punts bàsics en què crec que han d’estar d’acord”.
De quan va començar els alumnes “són diferents, però no són ni millors ni pitjors. No, són diferents i jo diria que hi ha unes eines diferents. I ara ho tenen més complicat perquè tenen més oferta”.
