Kim Prunés, muntanyenc
La passió per la muntanya li ve dels seus pares. “El meu pare era del Centre Excursionista i va ser inclús secretari, just a la postguerra i la meva mare havia guanyat algun campionat d’escalada no esportiva”, explica. Va estar “amb els escoltes”, però, amb 13 o 14 anys, va veure que l’atreia fer una altra classe de muntanya. Llavors, ho va deixar per entrar en el Centre Excursionista i a la secció d’Alta Muntanya i es va començar a formar en escalada i alpinisme.
I va començar a pujar a formar part d’expedicions que “fèiem de forma particular”, buscant fons o obtenint alguna petita subvenció. En el 75è aniversari del Centre Excursionista, va ser el cap d’expedició al Saipal, l’any 1985, amb tretze persones i nou van fer el cim. “Va ser una fita important i vam complir sobradament les expectatives”, recorda.
Quan s’aconsegueix l’objectiu, la sensació “és la satisfacció de dir que has treballat bé, que has preparat bé una cosa”, comenta. Opina, però, que l’alpinisme “ha anat canviant molt fins al punt que ara les expedicions ja són molt comercials” i a la seva època “la informació era difícil de trobar perquè no és com avui dia”. Admet que “no soc un gran alpinista” i remarca la importància d’altres papers. Al final, “l’èxit és de tots i el més important és que tothom torni a casa”, assegura.
L’any 1990, quan tenia 38 anys, va fer la darrera expedició. Ja n’havia fet força, havia estat als Andes, al Karakorum, a l’Himàlaia i a molts altres llocs i “em vaig plantejar tenir família”.
