Gala Porté, presidenta de la Frikassa
En una paellada popular es va gestar la Frikassa. Tot i que eren més gent, van ser tres amics els que van decidir tirar-ho endavant. L’objectiu era “L’objectiu era “difondre aquesta cultura i generar un espai per conèixer altres persones
que tinguin aquesta afició”. “Al final és una etiqueta que et posen. A mi em deien friqui quan anava a l’institut perquè m’agradava mirar els animes del 3XL”, comenta. Una etiqueta que, agrega, “arriba amb connotacions molt negatives”.
Apunta que per a molta gent que “és dolent” ser friqui, però “per nosaltres no és dolent i és el que volem reivindicar com a entitat i que t’agradin uns gèneres no han de ser més dolents que uns altres” Afegeix que “dintre del que s’ha titllat de cultura friqui, hi ha obres boníssimes i dintre de la cultura que no es considera friqui hi ha coses horribles i ningú ho titlla així”. Li agrada veure, per exemple, sèries no considerades com a friquis i també llibres. “M’agrada la cultura”, assegura.
Lamenta que “a la nostra generació mil·lennista se’n fotien de tu i t’insultaven dient-te friqui”, però per sort hi ha hagut una certa evolució i “tinc la impressió que avui dia ja no és tan habitual” que passi això. Es pregunta “per què al que li agrada el futbol no li diem friqui, quan s’està gastant 150 euros cada any en una samarreta d’un esport que fa 30 anys que no juga?”.
“No voldria que els nens d’ara encara patissin l’assetjament escolar que nosaltres vam patir” per tenir uns gustos diferents. “A mi m’han arribat a tirar pedres”, afegeix.
