Àngels Font, coordinadora de l’ACAF a Terrassa
Treballava com a dependenta a una òptica fins que li van detectar la fibromiàlgia. “Jo ja sabia que tenia alguna cosa, perquè realment jo no em trobava bé” i recorda que quan es va precipitar tot “et trobes molt perdut i molt inútil, perquè et diuen que no et podràs treballar mai més”. Era una dona molt activa i li agradava fer moltes coses i li van proposar anar a les trobades de Barcelona de l’Associació Catalana d’Afectats i Afectades de Fibromiàlgia (ACAF).
Però allà “es parlava de dolor, de la malaltia, de com n’és de dolent, de com estàvem de malament, i quan jo arribava a casa encara estava molt pitjor que abans i vaig veure que no m’interessava”. Assegura que “fins que no t’adaptes i dius, puc viure amb aquesta malaltia, costa molt. I aquesta sensació hi és, i la passem totes”. Quan li van proposar portar l’associació a Terrassa, juntament amb la Cristina Valverde, va tenir clar que “ho faria a la meva manera, com jo hagués volgut en aquell moment que m’ajudessin”.
“El dia que no em trobo bé, jo no surto de casa i no em veu ningú i, llavors, a la gent li costa molt creure que realment estiguis malalta, perquè el dia que surts i fas alguna cosa et veuen que estàs bé”, explica. Considera que falta molt per fer en investigació d’aquesta afectació i que falten especialistes en la matèria.
Des de l’ACAF ajuden les persones amb aquesta malaltia i que “d’això no morirem, però que haurem de conviure amb ella”. Hi ha moments en què “s’enfonsen molt i es deprimeixen”
