Nil Dalmau, jugador d’ultimate
Explica que l’ultimate “és un esport molt reconegut als Estats Units i a la resta d’Europa” i el defineix “com un rugbi, amb dues zones d’anotació i ens hem de passar el disc entre nosaltres sense que caigui a terra i hem d’aconseguir que un company el rebi dins de la zona d’anotació”. Es pot jugar en gespa o a la platja i no hi ha la figura de l’àrbitre i “ningú intenta enganyar i qui guanya és perquè és el millor”.
Es va iniciar a l’Escola Tecnos, on estudiava. “Feien jornades culturals durant l’ESO i un any es va fer una activitat d’ultimate, perquè el professor d’Educació Física, Xavi Vallès, jugava a un club de la ciutat”. Ell i un parell d’amics ho van provar i “em vaig enganxar”. Tenia llavors 14 anys i ara fa 10 anys que s’hi dedica.
És internacional amb la selecció espanyola i, recentment, es va penjar la medalla de plata al Mundial d’ultimate platja disputat a Los Ángeles (California). “Aquesta medalla la veig més com un punt de partida i no una culminació”, manifesta.
D’aquest esport diu que “hi ha un ambient molt maco” i assenyala que “hi ha una federació oficiosa i som l’únic país d’Europa on aquest esport no està reconegut”. “La primera reacció de molta gent és que no en tenen ni idea de què és l’ultimate i algun graciós et diu que ell també juga amb el disc a la platja amb el seu gos”, diu.
En principi volia fer Publicitat, però va acabar estudiant Màrqueting. En l’actualitat està a una “startup” d’energia verda i també ha fet de community mànager per a clubs esportius.
