Núria Urbano, psicòloga
“A l’escola feia de mediadora quan hi havia bàndols i tenia clar que volia acompanyar a persones i, un dia, quan anàvem en autobús, la meva tieta em va dir, has pensat a fer Psicologia?”, rememora. A partir d’aquell moment, ho va tenir clar i va posar fil a l’agulla.
En principi, es veia fent de psicòloga “a una clínica”, però quan va acabar la carrera “estava una mica perduda i em va costar situar-me i vaig fer un màster de Recursos Humans”. Va treballar d’això, “però vaig durar un mes, perquè no em sentia que estigués ajudant a persones”.
Abans ja portava casos a domicili, d’infants, fins que es va abocar en aquest camp. “Vaig començar fent famílies i ara només porto adults”, afirma. “Fem més acompanyament i si veiem que el cas molt clínic, el derivem”, explica. Treballa amb un equip a la seva pròpia consulta, que es diu Núria Urbano Psicologia.
El que més li agrada és tractar amb les persones. “Moltes vegades venen perquè saben el què, però no tenen les eines. I el que m’agrada més és veure el canvi al final del procés i també veure que són molt agraïdes”, diu. La pandèmia, potser, “ha fet que aflorin coses, però cada vegada, la gent és més conscient de la importància de la salut mental” i és un tema que, en part per les xarxes socials, “se li està donant visibilitat”.
Li agrada anar a la muntanya i quan pot, els caps de setmana, marxa amb la seva parella. També li agraden molt els esports i, a més, els viatges són una altra de les seves activitats predilectes.
