Valerià C. Labara, mestre
Es va formar com a mestre perquè era una carrera curta. “Jo havia sigut becari tota la vida i pensava que si no anava bé, els pares aguantarien la tibada”, tot i que admet que va ser una carrera més difícil de què pensava. Mentre feia el servei militar, va aprovar les oposicions a Lleida, però va començar a l’Hospitalet de Llobregat.
Després va estar a Terrassa i, quan va passar a Secundària, després de llicenciar-se en Ciències de l’Educació, va passar per Rubí i Terrassa. Finalment, va acabar exercint de catedràtic de català. També va estar a Madrid durant sis anys, allà fent classes a Primària, fins que fa dos anys, va tornar a Terrassa i ara ja s’ha jubilat.
“Em vaig especialitzar en llengua catalana a Lleida i és una llengua que només que m’ha donat satisfaccions, professionalment i de tota mena”, explica. El que més li ha agradat és “fer classes” i diu que, quan tanques la porta de l’aula “és quan comença la cosa”.
Considera que el món de l’ensenyament ha canviat d’ençà que va començar. “El nivell i la motivació han baixat, no tenen res a veure, i l’exigència i el rigor que hi havia, ara no hi és”.
Opina que “els mestres ens hem de fer valdre més”, tot i que admet no es pot generalitzar, i afegeix que en molts llocs, a la comunitat educativa li “falta reconeixement social”.
Va néixer a la localitat de Candasnos, pertanyent a la província d’Osca, però porta gran part de la seva vida a Terrassa, on ha exercit de mestre en diversos centres d’ensenyament.
