Sílvia Segura Arch, escultora i gravadora
Va estudiar Disseny Tèxtil i, quan va acabar, va treballar a un estudi d’estampació a Barcelona fins que, amb 19 anys, va marxar a Austràlia. Allà va estar tres anys, també fent de “freelance” en estampació per a la firma Speedo. Havia fet algunes coses d’escultura de més jove, però va ser allà on ho va reprendre.
En principi era com una afició, tot i que havia fet alguna exposició. Quan va tornar, després de mig any a Barcelona, va tornar a marxar, en aquesta ocasió a París, on va estar dotze anys. A la capital francesa ja es va dedicar enterament a l’escultura.
Havia començat fent pedra, va passar a la forja i després també va començar a fer fusta. Actualment, es dedica als dos últims materials. “El ferro el faig lleuger, i la fusta la faig densa. Amb el ferro treballo la línia i amb la fusta la dimensió. Els divideixo, però els uneixo”, diu, i explica que el seu estil “és figuratiu i abstracte”.
També ha estat a altres llocs, com a “l’Alemanya comunista”, recorda, fins que va tornar a Terrassa. Opina que els artistes que es dediquen a l’escultura tenen menys reconeixement que els que pinten. “L’escultor necessita més coses, material, espai, eines, la força, el cap i la mà. Potser és perquè l’escultor és menys reivindicatiu i fa coses que entren més pels ulls o pels sentiments. El pintor pot dir més coses”, diu.
Troba que a Terrassa manquen més galeries on poder exposar. “Han tancat algunes i en falten”, comenta, i afegeix que és una problemàtica que també passa a altres ciutats com Sabadell
