Rafel Bosch, ensinistrador caní
Havia treballat de lampista des de jove i la crisi immobiliària va provocar que fes un gir a la seva vida. Havia estat també a França, en contraincendis i allà va ser on es va treure la titulació en relació amb l’educació canina, que aquí, “és paper mullat”, explica. De sempre, comenta, “he tingut una atracció i un vincle amb els animals”.
Arran de fer-se càrrec d’un gos abandonat, va conèixer a Monique De Roeck, “una eminència en la comunicació canina” i va ser quan es va decidir per aquesta formació. També va estar un any a Bèlgica i quan va tornar, es va reincorporar al sector del rescat i va estar amb l’GRC Pirineus, a la Seu d’Urgell i continua col·laborant “en diferents grups de rescat d’Espanya”.
Manifesta que “el gos es basa en el llenguatge no verbal i nosaltres no som conscients que estem dient corporalment, però el gos sí”. Considera que “els humans veiem el món, però els gossos l’oloren” i afegeix que “més de la meitat del seu cervell és gestionat per l’olfacte”.
En l’actualitat, s’encarrega del Centre d’Estimulació Canina Amorgos a la masia de Can Carbonell. Opina que “el gos és l’últim vestigi per estar connectat amb la natura”, ja que, afirma, “vivim en un sistema on tot va massa ràpid i el gos ens ensenya a portar un ritme molt més natural”.
La relació amb la natura és indispensable i la seva afició principal, comenta, és “continuar plantant arbres” i a la masia de Can Carbonell, explica que “tinc el meu petit hort”.
