Laura Sabaté, pintora
De nena, acasa, dibuixava. Copiava els dibuixos animats que li agradaven. De més gran i ja “amb més temps”, va pensar a reenganxar-se al dibuix i es va apuntar a l’Escola d’Art i Disseny de Terrassa. Un parell d’anys després, va afegir al dibuix la formació de pintura. I, posteriorment, va iniciar la carrera de Belles Arts, que encara està cursant.
Li agrada, sobretot, pintar paisatge, però no el vol “meticulós i de detall” i prefereix que “sigui més profund i més íntim, que sigui una atmosfera”. Assegura que “solc reflectir en les meves obres una atracció pel misteri” i afegeix que li agrada “transmetre sensacions”. “Si em sento bé, la naturalesa apareix assossegada i tranquil·la i, si no ho estic, el paisatge pot ser tètric i melancòlic”, assenyala.
Entre els seus referents destaquen pintors romàntics, com Turner o Friedrich, expressionistes alemanys, com Emil Nolde i del simbolisme, com Leon Spilliaert. També sent afinitat amb la pintura de paisatge xinesa, “on el paisatge no és una simple reproducció de l’escenari natural” i amb la filosofia taoista.
Ha participat en diverses exposicions i li agradaria dedicar-s’hi. “La il·lusió és ser artista i vendre quadres, però el mercat és complicat” i no descarta, quan acabi, dedicar-se a la docència.
Per Setmana Santa va anar a veure el Museu d’Art Abstracte de Cuenca i allà va descobrir al pintor filipí Fernando Zóbel i ara treballa amb la seva idea de paisatges imaginaris.
