Rosa Massagué, periodista
“Soc el compliment de la frustració del meu pare”, assegura. El seu pare era comptable i havia col·laborat en diversos mitjans, però la Guerra Civil ho va estroncar. “De petita, em duia a la impremta del diari i a l’estació a dipositar les cròniques al tren-correu per enviar-les a Barcelona i tot això em va agradar i sempre deia que volia ser periodista”, manifesta.
No ha contemplat mai altra cosa que no sigui premsa escrita. “M’agrada molt llegir i és resultat de la lectura voler escriure i quan era jove, ser periodista volia dir premsa escrita”, recorda. Abans d’aterrar a “El Periódico”, va estar a diversos mitjans. “En el “Tarrasa Información” feia una pàgina fixa, que es deia “Fémina”. També va estar a la revista Garbo, on va “aprendre què no s’ha de fer en el periodisme”, assenyala.
Va ser corresponsal cinc anys a Londres i set a Roma, ja a “El Periódico”. “Ser corresponsal és el millor que es pot fer en aquest ofici”, apunta i afegeix que “estar en un altre país et dona una altra visió de les coses i estàs molt sol i t’has d’espavilar molt”.
Lamenta, però, que “ara la immediatesa ho mata tot i tothom té pressa i has d’estar constantment enviant coses i no hi ha temps per a la reflexió i contrastar”. Ha fet classes, però admet que “no és la tasca que més li agrada i ha escrit un llibre i en va tenir prou.
L’òpera clàssica del segle XX és una de les seves passions. També li agrada molt llegir, principalment novel·les i de gairebé tots els gèneres. Bèl·liques i romàntiques, més aviat, no són de la seva devoció
