Aureli Roche, ceramista
Quan va arribar l’hora de la jubilació va interessar-se per la ceràmica. Durant tota la seva vida havia exercit de mecànic. “Vaig començar a treballar amb 14 anys, a l’AEG, a l’escola d’aprenents, que és on aprenies l’ofici i estudiaves”, sosté. La mecànica, diu “m’havia agradat tota la vida”, i volia exercir aquesta professió en la qual, afegeix, “he xalat molt”.
Ja jubilat, es va preguntar, “què faig, em dedico a jugar a la petanca com la majoria de gent?”, i va tenir clar que no. A la seva dona li agradava molt la ceràmica i a ell també i, un dia, llegint el Diari de Terrassa, va veure que hi havia la possibilitat d’ingressar a l’Escola d’Art i Disseny i va optar per formar-se en el món de la ceràmica. Allà hi va passar quatre anys i va aprendre tècniques que desconeixia. “No em va fer mandra perquè necessito activitat”, apunta.
“Potser he portat això dins meu tota la meva vida i no ho he pogut desenvolupar mai”, assenyala. “El fang és molt agraït i quan el manipules et dona molta satisfacció”, diu. Recorda haver quedat subcampió d’Espanya de forja artística en un concurs on va fer un cap d’un drac.
Es descriu com a artesà ceramista i no com artista. “Artista t’ho han de dir els altres i a mi no m’agrada”. Creu que la ceràmica que fa crida l’atenció de la gent i amb això “em dono per satisfet”.
Durant molt de temps, l’excursionisme ha estat una de les seves grans aficions. Ara, ja no hi va tant. També li agradava anar al gimnàs i havia jugat “molts anys” a hoquei patins a l’Epic.
