Eduard Moya, pintor
De ben jove, comenta, tenia un interès en l’escriptura, sobretot per la poesia. Durant uns anys va escrivint “coses”, però, a posteriori, “ho vaig aparcar perquè no em sentia en un moment per fer-ho”, afegeix. Arran d’una relació trencada amb una noia, va recuperar el gust per la poesia, suposa, per “canalitzar la meva frustració i les meves angoixes”. Tot canvia durant el confinament per la pandèmia.
“Quan no tenia paraules a dir o em quedava bloquejat i no trobava les paraules adients, vaig començar a fer gargots”, assegura i es va anar decantant per la pintura. Li va ensenyar els seus primers treballs a un client seu del taller on treballa i amant de l’art, el cardiòleg Josep Guindo, que el va encoratjar a continuar amb les seves pintures.
“No miro a ningú i la meva pintura em surt de dins i surt del meu cap”, explica. Admet que “no soc una persona d’anar a museus, ni de llegir molt ni de moure’m molt en el tema de la cultura”.
“És un neguit personal, una cosa espontània que em surt i es canalitza d’aquesta manera”, amb la pintura. Afegeix que “no tinc formació acadèmica” i apunta que el que inspira la seva pintura “és rampell, instintiu i visceral”. No pinta amb pinzell, ho fa amb les mans o amb pals i barreja tota mena de productes. La poesia està present en els seus quadres.
