Àngels Segarra, professora de dansa
Des dels set anys “ja tenia molt clar que volia ballar” i demanava coses als Reis per “disfressar-me i per ballar”. Va estudiar dansa clàssica i diu que “si t’agrada és molt maco, però és molt sacrificat” i demana moltes hores. És originària de Salzadella, un poble de Castelló, però tenia uns oncles que vivien a Terrassa i a casa van decidir que anés a fer unes proves a una escola de ballet.
Va aprendre de la Marta Mos i va començar a fer algunes classes, mentre estudiava, al Casino del Comerç, els dissabtes. Tenia també molt clar que volia dedicar-se a la docència. “Mai vaig pensar a ser una gran ballarina, i els infants m’agraden molt i per a mi era molt important fer classes”. Va muntar la primera escola amb una sòcia, que va tenir molt d’èxit, però després va començar una nova etapa en solitari.
Ara, després de 32 anys, tanca definitivament les portes. “Estic molt satisfeta del meu treball i crec que has de ser tu mateixa i jo sempre ho he sigut”, diu, i afegeix que un objectiu era que “les nenes estiguessin a gust, còmodes i amb alegria”. Demà, a la Factoria Cultural, viurà el seu últim festival de final de curs. Admet tenir certa por i “penso que ho trobaré a faltar” i diu que la dansa és “equilibri, sensibilitat, amor, passió, perseverança i compromís i “per mi la dansa és com un llenguatge”.
Una de les seves aficions és veure espectacles de ballet i musicals. Però també li agrada anar a la platja.
