Àngel Màdico, escultor
L’escultura ja li agradava “de nano”. i recorda que, llavors, “el fang no es coneixia, però a casa teníem uns terrenys i intentava fer rellotges de sol”, recorda. Li anaven sortint escultures i s’anava motivant, si bé apunta que “soc autodidacte” i no va tenir una formació reglada. Assegura que “era molt mal estudiant”.
“M’han ajudat persones que m’he trobat per la vida i amb llibre de divulgació”, si bé nomena a Pep Busquets, el seu professor de plàstica a l’escola La Roda, com una persona que el va influir.
Amb els anys, la seva obra va tenir el seu èxit i, quan tenia 18 anys, ja va fer una exposició als Amics de les Arts, amb objectes que feia amb ferro. També es va interessar pel món de la física i l’astronomia, “d’una manera suau i sense gaires pretensions”, assenyala.
Les coses li anaven bé i venia les seves obres, fins que va anar a la mili. “Quan torno em trobo amb una crisi, perquè aquest país sempre pateix crisis” i afegeix que “els artistes som els primers afectats quan hi ha una crisi”. Del món de l’escultura li agrada “descobrir coses noves, la investigació i descobrir el teu estil” i afegeix que “si vols ser un artista i tenir transcendència, has de fer alguna cosa innovadora o singular”.
Professionalment, també va treballar en el sector del tèxtil, per via familiar, i va fer altres feines.
