Joaquim Creus, entrenador de bàsquet
El seu pare era directiu i l’acompanyava a totes parts i es va començar a “entusiasmar-me pel bàsquet”. Quan tenia dotze anys va començar a jugar “a un equip que es deia Sèmoles Espona” i després va estar a l’Agut, a Castellar, al CN Sabadell i al Matadepera, club en el qual va iniciar-se com a entrenador. “El bàsquet enganxa molt i a mi m’ho ha donat tot i sempre dic que, quan em mori, vull que em posin una pilota sobre la caixa”, assegura.
Ha entrenat a diversos equips, si bé on ha estat més va ser al Sant Pere, vint-i-quatre anys, concretament, “amb el mateix president, el Joan Lafulla”. “M’ha tibat més entrenar que jugar i em sento més realitzat com a entrenador”, assenyala. Ara fa un any que no entrena i “ho trobo a faltar”. I vol tornar a entrenar. Cada cap de setmana, va a veure partits de bàsquet, de la base. “Mínim hi vaig a quatre”.
Diu que l’han definit sempre com un entrenador “una mica dur” i afegeix que “si no domines el vestidor, se’t pugen a cavall”. Ha entrenat 1.173 jugadors i ho controla a través d’un fitxer. “Amb tots tinc una bona relació”, assegura.
Professionalment, ha sigut mecànic de cotxes i durant més de quaranta anys ha tingut el seu taller. “Vaig començar com a aprenent i després vaig muntar el taller”, recorda. Un sector que ha viscut canvis sense parar. “Sempre havies de reciclar-te”, diu.
