Pere Pizà, aficionat del Terrassa Futbol Club
Tota la vida ha treballat, fins fa deu anys, va treballar a un comerç especialitzat en aliments per a animals. “El meu pare va obrir la botiga l’any 1928 i després de la guerra va continuar el negoci”, recorda. Va començar quan tenia 16 anys i explica que “a Terrassa hi havia molta indústria, però també pagesia i veníem a les lleteries i a les polleries”.
No sap si l’hauria encertat més treballant d’una altra cosa, però diu que “a les cases que hi havia negoci, els deures es deixaven de banda i primer era el negoci i despatxar”. De petit, ho tenia clar.
També li agradava llegir les notícies esportives, i també escoltava partits de futbol per la ràdio. Va començar a anar a veure el Terrassa FC, que és el seu equip. “No soc de cap altre equip, tots són rivals. Que empatin tots i que el Terrassa guanyi. No tinc el cor partit, només en tinc un”.
Ha seguit a l’equip per tot arreu, moltes vegades amb moto. “Recordo haver anat a Logronyo i tornar el mateix dia, plovent, jugant-me la vida per les carreteres”. Ser del Terrassa, opina, “és molt i quan parlo del Terrassa se m’estreny el cor”. Admet que ho ha passat malament en les èpoques fosques del club, però comenta que “és molt fàcil ser d’un equip quan es guanya”. Veure’l a Primera Divisió seria la gran culminació, però “es necessiten diners i amb el cor no es puja”.
A part del futbol i del Terrassa FC, una de les seves grans aficions és el motociclisme. Sempre li ha agradat aquest vehicle i, fins i tot, explica, en els anys setanta va practicar sovint el trial.
