Miquel Dinarès, llicenciat en ciències de l’esport
D’entrada va estudiar per a enginyer tèxtil, amb destí a treballar a l’empresa familiar, però quan estava a la “mili”, tot va canviar. El negoci va plegar i “em vaig quedar mig desconcertat”. Llavors, els estudis relacionats amb l’esport no eren com ara i uns anys abans s’havia tret un títol de monitor.
L’esport sempre li havia agradat i va començar a treballar en això. “La meva vocació, sense jo saber-ho, era l’esport”, comenta. Va fer classes a una escola, però passat un any va veure que “amb aquell títol no anava enlloc”.
Va entrar a fer Ciències de l’Esport i va acabar la carrera mentre seguia treballant. “Va ser una època molt engrescadora, però molt dura”, per la falta de temps. Va estar a una escola fins que “un amic em va dir que hi havia un anunci demanant un professor d’Educació Física” per a la UPC. Era una feina de gestió i és la que ha dut a terme fins a jubilar-se.
“Hi havia molt per fer i la direcció ens va donar molt suport. Van ser uns anys de molta creativitat i gratificants per la resposta dels alumnes”. No ha trobat a faltar exercir de docent, encara que diu que “per donar classes has de tenir un perfil molt concret i jo em vaig adonar que servia per a la gestió” i lamenta que “als docents, la societat no els tracta gens bé i és una de les feines més importants que hi pot haver”.
L’esport és l’afició que gira al voltant de la seva vida. Li agrada el futbol i és molt del Barça. “M’agrada l’excursionisme i la natura”, explica, i tres cops per setmana practica algun esport que hi té relació.
