Domènec Ferran, historiador i museòleg
Es va llicenciar en Geografia i Història, secció Art. “L’art i els edificis sempre m’havien agradat, però no puc dir de petit que ja ho volia estudiar” i quan vaig haver de decidir, en acabar el COU, es va decantar per aquesta carrera. “No em plantejava si tenia futur i quan vaig acabar, vaig tenir la sort de trobar feina, a Lleida i Balaguer, d’arqueologia medieval”, explica.
Quan va tornar, va guanyar una plaça de conserge al Castell de Vallparadís, i, des de llavors, l’any 1985, que “no m’he separat del patrimoni de Terrassa”. Va ser tècnic del Museu i, posteriorment, va ser director, fins fa un any, que s’ha jubilat.
“Soc un privilegiat, perquè he treballat del que vaig estudiar”, comenta, i afegeix que “em va tocar una mica organitzar la història dels museus” de la ciutat. Llavors, el patrimoni no es portava professionalment i reconeix que “vaig tenir la sort de poder viure aquest moment de començar coses i engegar projectes”.
No entén que els pressupostos destinats al patrimoni i als museus “estiguin a la cua” en totes les administracions. Creu que la ciutadania no és conscient que “a Terrassa tenim un dels millors patrimonis de Catalunya i d’Espanya”. Potser han mancat, diu “campanyes de difusió”.
No es veu fent una altra cosa, tot i que va treballar, quan estudiava, en una fàbrica de pastisseria industrial o al cinema del Socialet. “La Història de l’Art s’ensenya poc, té poca presència i els plans d’estudis l’han arraconat de mica en mica i és una cosa residual”, lamenta.
Entre les seves aficions destaca el cinema, la música (toca la guitarra i la gralla), anar a buscar bolets, participar en el Carnestoltes i viatjar. Del patrimoni de la ciutat destaca la Seu d’Ègara, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, la Casa Alegre de Sagrera i reivindica les masies de Terrassa i tots els detalls del mobiliari urbà
