Elisabeth Morera, propietària de la Pastisseria Sant Jordi
Es va iniciar al negoci familiar, la pastisseria Sant Jordi, de ben jove i quan no estava a l’escola, treballava allà. De fet, quan va obrir una altra botiga al carrer de Gutenberg la va portar ella. “Allà vaig fer els 18 anys”, recorda. “Porto tota la vida de cara al públic”, afirma, i afegeix que “no tothom pot estar-hi. És molt difícil i aprens molta psicologia”.
No fa pastissos “perquè no tinc temps”, però sí que elabora coses de xocolata. Ho va aprendre del seu pare, Lluís Morera, i diu que per ser un bon pastisser “s’ha de tenir mà i s’ha de tenir pràctica”. Comenta que “hi ha gent que ve i té el títol, però el que els hi falta són quinze anys de pràctica”. “Tenir un títol no vol dir que en sàpigues”, assenyala, i diu que en aquest sector “no deixes mai d’aprendre”.
També apunta que és un ofici que “t’ha d’agradar i tenir passió i has de ser una mica creatiu i ser ràpid”. La pastisseria ha evolucionat molt, reconeix, però assegura que “a molta gent li agrada molt el clàssic”. I afirma que “la gent no s’ho pensa, però darrere d’un pastís, unes pastes seques o d’uns bombons, hi ha molta feina”.
De petita ballava, clàssic i modern i no li anava malament, i li hauria agradat dedicar-s’hi. També li hauria agradat fer fotografia. “Feia fotos amb la meva càmera i sempre deia que és una cosa que m’hauria agradat fer”, diu.
Li agrada molt anar al cinema, però reconeix que ara no hi va com ho feia abans i recorda “els dijous, quan era el dia de l’espectador”. També li agrada sortir a sopar amb els amics.
