Enric Cama, professor d’història i sindicalista
És originari del barri de Gràcia, però, per amor i després d’un viatge a Menorca, ha acabat a Terrassa. “Em van dir o Terrassa o res”. La ciutat, d’entrada, li va semblar “lletja, bruta, trista i sorollosa”. Ara, ja no.
Quan tenia catorze anys va començar a treballar fins que va anar a una fàbrica de Cerdanyola, on va iniciar-se en la política i es relaciona amb Comissions Obreres i el PSUC. L’empresa, explica, “considerava que era un bon treballador”, i li van pagar els estudis de peritatge mercantil.
Llavors va tornar a treballar a Barcelona, mentre seguia fent política d’amagatotis, assolint càrrecs de responsabilitat en el partit. Va ser detingut arran d’una reunió clandestina. “Em van maltractar bastant” la primera setmana, recorda. A la presó Model hi va estar quatre mesos i comenta que “em deien que no ho digués, però allà vaig estar la mar de bé”.
Després va decidir abocar-se a la seva vocació, “fer de professor”, cosa que no va agradar al seu pare. Va fer oposicions i va estar de docent durant 23 anys a l’Institut Copèrnic. “La meva il·lusió era ser professor i m’encantava”.
No va deixar la política. Amb la dictadura, recorda, “aquest era un país gris i trist i per mi va ser una època molt èpica”. Opina que “abans la política era més fàcil, bonica i clara. I ara és molt més complicada”.
Els seus passatemps són escriure (ho fa a la revista “Catalunya Resistent”), llegir i li agrada molt el futbol. “Soc del Barça i fins que els de Terrassa em van segrestar, jo era soci”, diu rient.
