Ana Fernández, historiadora
Nascuda a Madrid, va venir a Catalunya, on va fer el COU. “Soc d’aquella generació que buscava ser lliure i, per gent que coneixia, vaig pensar que aquí ho seria més”. No es penedeix d’aquest pas perquè “no sé què hauria passat si m’hagués quedat a Madrid” i té clar que “allò que buscava ho vaig trobar a Catalunya i em vaig integrar de seguida”.
Va estudiar Geografia i Història, especialitzada en Història de l’Art. “En un viatge a Itàlia, veient aquells quadres, va ser com una mena de revelació”. La part que més l’interessa és “la iconografia i la iconologia, és a dir, què hi ha més enllà d’una imatge, aquest significat no aparent que hi ha”.
Va entrar a treballar com a docent a l’Escola Pia i allà ha fet tota la seva carrera, fins que es va jubilar el passat mes de febrer. “Si m’arriben a dir que faria de docent, hauria dit que no” i diu que “he gaudit molt a les classes”.
L’ensenyament l’ha compaginat amb “tot el que significa la recerca historiogràfica”. En total, ha publicat divuit llibres relacionats amb la història de Terrassa, a part d’articles a la revista Terme. “Escriure m’encanta molt i m’he jubilat, però tinc l’agenda plena i la jornada laboral la compleixo”. Reclama que “s’han de reivindicar les microhistòries i recuperar les memòries, no només les tràgiques, sinó les del dia a dia”.
Una de les seves passions és el cinema. En va donar classes i va fer una tesi. I també l’esport. “M’agrada l’excursionisme. De jove vaig nedar i vaig participar en algun campionat d’Espanya”.
