Hernán Chevalié, tatuador a Calaveras y diablitos
En un viatge a Europa, l’any 2000, de vacances, es va endur el seu “book”, com una prova per comprovar si podria trobar feina. “Vaig veure que em faltava molt com a artista”, admet i explica: “Els meus inicis eren molt autodidactes i complicats, perquè no hi havia internet, ni Youtube, ni llibres ni escoles”.
És de Buenos Aires i allà va començar “amb una màquina que vam fabricar a l’escola amb un company, i tatuant amb agulles de cosir”. Va estudiar de tècnic electrònic, però amb el temps es va adonar que no era feliç amb això i “sí que ho era tatuant els caps de setmana”. Apunta que “no volia ser un tatuador de barri” i va venir a Barcelona. Un dia, va agafar el tren i “vaig dir, baixaré a on acabi” i va baixar a Terrassa i li va agradar. I aquí s’ha integrat.
“Abans no estava ben vist ser tatuador, i anar tatuat tampoc” però ara això ha canviat, encara que “s’ha tornat com una cosa que es valora poc”. Afirma que actualment “s’accepta més socialment, però també hi ha més intrusisme, i un no és tatuador perquè es compri una màquina”.
Personatges públics, diu, han posat molt de moda els tatuatges, tot i que apunta que “lamentablement, són molt pocs els famosos que van ben tatuats, no saben escollir un bon tatuador”. I afegeix que “hi ha tatuatges que no decoren el cos”.
“Vaig escollir bolcar-me en el tatuatge oriental japonès i això implica que estudiïs molt el que fas i el que et demana el client. És una feina artística i, per tant, crec que fem art”, assegura.
