Carles Mota, president del Jabac
Ha treballat gairebé sempre en el sector tèxtil. “El meu pare venia del tèxtil de tota la vida i em va ensenyar a teixir”. Estudiava Empresarials a la vegada, però no va poder acabar la carrera perquè la feina l’absorbia del tot. En una de les crisis del sector, es va passar al sector dels plàstics. Anys més tard, va tornar al tèxtil, i actualment continua treballat en aquest món. “L’experiència dels anys de qui som més grans no és perquè siguem més llestos, sinó perquè hem viscut moltes més coses”, diu, i afegeix que “si la feina la fas bé, guanyes menys, això és així sempre”.
Va jugar durant molts anys a futbol sala i l’any 1997, la seva dona va morir. Llavors, els seus dos fills jugaven al Sabadell i, per comoditat, va decidir que juguessin al Terrassa FC, però, finalment, van acabar al Jabac. Al cap de poc temps, es va incorporar a la directiva d’aquest club fins a ser president, des de l’any 2002.
“Vaig tenir un problema perquè els caps de setmana, la casa queia a sobre i anava a veure els partits dels meus fills i tots els que podia”, cosa que encara segueix fent, explica. Cada vegada se sentia millor al Jabac i afirma que “el futbol em va donar ganes de tenir ganes de viure i m’ha donat satisfaccions perquè, si no me’n dona, què faig aquí?”. De tots aquests anys lligat a aquest esport es queda amb “el somriure i la il·lusió” dels nens que juguen.
Admet estar cansat. “El divendres penso a plegar, però el dissabte, després de veure partits, ja no penso a plegar”. Si no mira futbol, li agraden les pel·lícules d’acció, sobretot els westerns.
