[Mercè Boladeras i Domènec Ferran]
El moviment modernista, sorgit a finals del segle XIX i fins a principis del XX, va influir més enllà de l’arquitectura en totes les arts plàstiques. A Terrassa, en el camp de la pintura, cal citar els noms dels germans Pere i Tomàs Viver i Aymerich que, juntament, amb Joaquim Vancells i Vieta foren els artistes que adquiriren més prestigi de l’escola del paisatgisme local.
De Tomàs Viver i en menor grau el seu germà Pere es coneix més l’obra realitzada en cavallet. Ambdós, sobretot en Pere, van simultaniejar aquesta faceta amb la pintura decorativa d’interiors. Entre 1873 i 1915, Pere Viver, va dirigir i realitzar projectes en uns deu edificis de la ciutat, alguns dels quals foren encàrrecs directes de les famílies benestants, amants de l’art plàstic i àvids de gaudir-ne en la seva residència particular.
D’aquest vessant artístic més privat i anònim destaquem avui, per primera vegada, la decoració atribuïda a Pere Viver dels sostres d’estances de la Casa Pasqual Sala (carrer de Sant Quirze) i de la Casa Blanxart (carrer de la Font Vella). Els dos projectes es remunten a la primeria del segle XX i són els únics d’aquest estil artístic que es preserven a Terrassa. Les dues obres tenen en comú que són pintures situades dins el corrent del modernisme simbolista de tipus figuratiu i que es presenten a l’oli sobre tela, adherida posteriorment al sostre de la sala triada pels propietaris de la casa. En les dues pintures hi trobem al·legories a la vida, l’amor i la mort.
Casa Pasqual Sala
El saló-menjador de la casa conserva la decoració pictòrica al sostre i a la franja correguda que segueix als murs. Està emmarcada en onze escenes per un enteixinat de nou caselles de guixeries motllurades, que li dona una aparença d’embigats de fusta decorada amb motius vegetals. La franja que recorre els quatre murs presenta temes paisatgístics d’estacions de l’any.
L’escena principal ocupa tot el plafó central del sostre. En un cel emboirat es presenten tres escenes amb personatges flotant per l’espai celestial. Al centre, la que seria la representació principal, hi ha una figura femenina, possible musa, abillada amb vestit llarg i envoltada de voluptuosos teixits que sustenta un conjunt de quatre claus de pany a la mà esquerra, asseguda als seus peus té una figura infantil nua, amb un rellotge de sorra agafat amb les dues mans.
La clau és una simbologia molt antiga que significa obrir i alliberar.
Trobem la clau de la vida de la deessa egípcia Isis, les claus que obren les portes dels solsticis a l’antiga Grècia o les reconegudes claus de les portes del cel de Sant Pere en el cristianisme. El rellotge de sorra sense ales, per altra banda, simbolitza el pas del temps i la fugacitat de la vida humana.
A l’esquerra d’aquesta escena principal hi ha tres noies amb diademes florals, dues d’elles sustentat una llarga garlanda floral, i l’altre un cistell ple de flors que ofereixen a la figura principal. A la dreta, la tercera escena, escenifica dues figures femenines, oferint els seus presents a la musa central, la primera amb diadema floral, li ofereix crisantems i lliris blancs i la segona, velada amb roba fosca, i estrella brillant al front li brinda un llibre obert. Mentre que a l’angle inferior dret, apareixen dos nens nus juganers que es cobreixen amb un teixit.
Sens dubte es tracta d’una representació simbòlica relacionada amb les claus de la vida, el pas del temps, la infantesa, la joventut i l’edat adulta. Les ofrenes florals i el llibre guardarien relació amb la natura i la cultura.
L’obra pictòrica al sostre s’estén fins als quatre angles, on hi ha gira-sols, roses silvestres, englantines i lliris blaus a la llum de la lluna en quart minvant. Als dos extrems, una escena de dues pescadores i a la casella contraposada, dues caçadores. Als laterals de l’escena principal dues representacions dobles de les quatre estacions. En el primer tàndem, l’hivern i la tardor. I en el segon tàndem, al costat contraposat, la primavera i l’estiu.
Casa Blanxart
La pintura decorativa, datada l’any 1904, és una al·legoria a la vida, l’amor i la mort i es troba en el sostre d’una estança de la casa que s’hauria concebut com a dormitori. L’obra presenta dues escenes principals d’una bellesa idealitzada. En una d’elles, hi ha la vida i l’amor representat per un Cupido, el déu dels amants, que simula disparar la seva diana a una parella de joves abraçats que es miren i estan a punt de besar-se els llavis.
La noia i el noi, estan despullats de cintura en amunt però la nuesa d’ella d’aquesta part del cos queda coberta pels braços d’ell. De cintura en avall, la jove, amb una llarga cabellera rossa, està envoltada d’una tela vaporosa de color rosa pàl·lid, mentre que el noi està cobert per una tela fina de color blanc. La vestimenta del jove es completa amb una capa llarga de color verd que voleia a l’aire.
L’altra escena simbolitza la mort. Té com a protagonista a la noia, ja morta, que fa el viatge cap al més enllà. Dos àngels, amb ales prominents i capes lleugeres de color blanc i daurat, la sostenen i transporten el seu cos, surant sobre un mantell de color verd cap a l’última estada. La jove, que està nua, té el rostre i la pell molt blanca. L’única nota de color sobre el seu cos és un pom de flors a les mans. Les dues escenes principals se situen en una atmosfera etèria, nebulosa, celestial. El conjunt es completa amb dues parelles d’àngels més petits -querubins- en funcions distintes. En un dels duets, un àngel sosté un calze daurat i juga a fer bombolles i llançar-les a l’aire. L’altra parella angelical adorna el sostre amb una cinta de color groc i cercar un punt d’encontre al bell mig, el lloc on està previst col·locar la làmpada de la cambra.
L’obra es remata amb un marc de guix de color de fusta amb ornamentació floral. A cada confluència de la motllura hi ha quatre elements relacionats amb la simbologia de l’amor, l’arc i el carcaix alat, instruments per la música amorosa, cor enamorat, travessat per fletxa i el llibre de versos “El Amor” de José Zorrilla.
