[Mercè Boladeras i Domènec Ferran]
Els germans Pere i Tomàs Viver i Aymerich varen ser en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, els pintors decoradors de més fama a Terrassa. Ambdós foren deixebles de Joaquim Vancells i Vieta i Alexandre de Riquer i Ynglada, considerats els introductors del modernisme a la ciutat. Aquests pintors, i d’altres, foren membres del Centre Artístic i professors, en el cas dels Viver i Vancells, al Palau d’Indústries (Escola Industrial-UPC). Així mateix, compartien la inquietud per sumar-se a les noves corrents del Modernisme, per impulsar activitats pictòriques i literàries, i compartir tertúlies de caràcter intel·lectual.
Els Viver, especialment en Pere, foren reconeguts com dels millors paisatgistes locals. Pintaven en cavallet en el seu estudi després de prendre apunts in situ. Però aquesta feina artística més personal i solitària no proporcionava suficients ingressos per viure. Van recórrer a la pintura decorativa d’interiors. No va ser una novetat en la seva trajectòria perquè era un ofici familiar. El pare, Tomàs Viver i Vila, es dedicava a decorar interiors i tenia un taller associat amb un tal pintor Cascante. Els fills van rebre la formació i l’experiència del seu progenitor i quan aquest va traspassar, van heretar la petita empresa. En Pere es va encarregar de la gestió i realització de les obres, però va ser per poc temps perquè va morir jove, amb 44 anys, l’any 1917. I, seguidament, el taller va passar a mans d’en Tomàs, qui va viure molts més anys que el seu germà, fins als 75 anys.
Malauradament, no es coneix el nombre de projectes de pintura mural d’aquests artistes locals. Moltes pintures han desaparegut i altres no estan documentades perquè aquest tipus d’encàrrec no es solia signar. La informació publicada, a través d’estudiosos de l’art local, recull que van portar a terme obres d’aquest estil en més d’una desena d’edificis, la majoria dels quals de titularitat privada. En Pere Viver actuà, habitualment, com l’autor i el seu germà com a col·laborador.
Dels encàrrecs, pren notorietat els que van fer per residències particulars de famílies benestants del moment, alguns dels quals es conserven com les pintures de la Casa Pasqual Sala (segurament la més monumental de totes) i de la Casa Blanxart, que hem donat visibilitat per primera vegada en aquest article en les pàgines anteriors.
Detall de les pintures a la Casa Blanxart / Nebridi Aróztegui
De Pere Viver també es preserven en el seu espai originari les pintures murals relatives a la indústria i al comerç del Palau d’Indústries (vestíbul de l’Escola Industrial-UPC) del carrer de Colom. Així mateix, el Museu de Terrassa va recuperar l’any 1994 les pintures del menjador de la Casa Pere Màrtir Armengol ( carrer del Nord) i un dels murals s’exposa a la Biblioteca Central de Terrassa i els altres estan en el dipòsit del museu. També son de la seva autoria les pintures murals del Saló de la Casa Alegre de Sagrera i les de l’antic menjador de la casa del Passeig 18-20.
Es conserva també pintura mural d’altres artistes del seu cercle artístic. Destaquem a Joaquim Vancells i Vieta que signa l’obra decorativa referent a les arts i la indústria tèxtil de la sala d’actes de l’Institut Industrial (1906), al Raval, que avui és la Casa de l’Esport. Aquesta obra la va iniciar Alexandre de Riquer l’any 1901 amb el plafó que una vegada arrencat i transportat s’exhibeix al saló-menjador de la Casa Alegre de Sagrera. Vancells també és l’autor de la pintura mural amb motius de bosc de la Confiteria Carné també coneguda com a Farmàcia Albinyana, del Raval.
“És un autèntic privilegi”
Les famílies propietàries de les cases Pasqual Sala i Blanxart, que atresoren sostres pintats per Pere Viver o atribuïts a ell, consideren que és un autèntic “privilegi” mirar enlaire i gaudir d’una obra més que centenària que és un tresor artístic a ulls de qualsevol resident i visitant. No obstant això, tant Carmen Sala, de la Casa Pasqual Sala, com Eugènia Cruz, de la Casa Blanxart, no amaguen la seva preocupació pel que pot esdevenir d’aquest patrimoni valuós en el futur.
Per a la Carmen Sala, besneta de Pasqual Sala, hi ha un estret lligam emocional en el sentit que ella és una de les poques membres de la saga familiar que resideix en el mateix lloc on va néixer i créixer fa més de set dècades. “El saló-menjador decorat amb la gran pintura d’en Viver –explica– és un espai que segueixo admirant i que em porta molts records. Ja fa temps que no s’utilitza, però es conserva gairebé tot com el primer dia. Aquest espai només el fem servir per esdeveniments familiars perquè som molta colla”.
En canvi, per a l’Eugènia, de la Casa Blanxart, la pintura de Viver va ser tota una descoberta a partir d’adquirir l’edifici per a ús comercial. De mica mica en mica, la família s’ha anat familiaritzant amb la decoració del sostre de la cambra (abans dormitori i ara magatzem) i considera que és una obra preciosa i plena de simbolisme.
