La cantant barcelonina Laura Simó és la 21a guardonada amb la distinció del Premi Jazzterrasman 2024. Actuarà a la Nova Jazz Cava el diumenge 3 de març (a les 19 hores). Una desena de músics (ergo, d’amics) l’acompanyaran a l’escenari al concert “Laura Simó Reunion”.
Fa 29 anys que vas actuar a Terrassa per primer cop! Uff, no ho havia comptat això. Ja pot ser!
La cava en fa 30, ara. Heu crescut una mica en paral·lel? Jo l’“antiga” no la coneixia, vaig arribar directament a la “nova”. També al festival de Jazz de Terrassa, que és el més antic del país. I l’equip de treball del Club de Jazz és fantàstic, els considero els meus amics. Venir a Terrassa és un plaer.
Has fet 72 concerts a Terrassa! Una mica més de dos bolos l’any. Com es forja aquesta relació tan freqüent, potser íntima…? Potser abans els artistes tenien “managers” que els bellugaven aquí i allà. Però jo, bàsicament, m’ho he fet tot jo. A cada projecte, m’he posat en contacte amb la gent que conec. I aquí sempre m’han dit: “Endavant, vine”. He tingut moltíssima sort, sempre s’han posat de cara.
Aquí vens amb el Tete Montoliu l’any 1995. Com era? Perdona’ns la mitomania, però per edat alguns no l’hem conegut… A mi també em queda una mica llunyà, que era més bastant jove que ell! (Riu) Però va ser una trobada increïble en la vida. El primer cop que ens vam conèixer jo cantava amb Lucki Gori, que va morir l’any passat. I Tete Montoliu se’m va acostar i em va dir: cantes molt bé, però mai seràs una bona cantant si no cantes “Lush Life”. I no tenia ni idea quina era! Però clar, me la vaig aprendre. I un any després, ell estava actuant al Jamboree, amb el Joan Albert, el Farràs, l’Horacio Fumero… I em van dir que quedés a sopar i em van asseure al seu davant. Així que li vaig dir: “M’he aprés la cançó”. I em va contestar: “Doncs aquesta nit la cantaràs amb mi”. I quasi m’agafa un patatús! Però allà vam pujar. Total, que en acabar el concert, em diu: demà vine, que assajarem i farem gira junts.
Ara heu publicat un disc en directe de 1994 gravat a Calella. Cada cop que fèiem un concert, demanava als tècnics una còpia, perquè m’agradava escoltar les pífies que podia fer. I amb el Tete, abans de la malaltia, ja havíem parlat d’un possible disc. En cassette! Tus ens saps, què és? La gent ja no ho sap! Total que estàvem a casa –m’encanta tenir gent a casa, i xerrem i riem- i em diuen: això ho has de treure. I jo: no, que sembla que m’aprofiti. Però fa dos anys, al Festival Grec, vam fer el concert “25 anys sense Tete”. I vaig coincidir amb Ignasi Terraza, que té una discogràfica amb la seva dona: Suite Records. I em diu: doncs fem un disc, que en aquest país no tenim massa memòria i el Tete està com una mica oblidat.
La falta de memòria a la que al·ludeixes… És pel presentisme en general, o perquè la cultura és la germana petita? En general no es té memòria, però la cultura està molt desprestigiada. El Tete ens va deixar l’any 1997. Doncs m’agradaria veure a Barcelona el carrer Tete Montoliu… Bé: a Terrassa teniu el passatge Tete Montoliu perquè la Nova Jazz Cava és la monda. I tenen respecte. Però a Barcelona? O parlem de Francesc Burrull. Tinc partitures seves. Ell escrivia a llapis i goma. Això dels teclats no ho coneixia. I anàvem tocant i treia una nota i en posava una altra. Aquests papers s’haurien d’estudiar a les escoles! Són els precursors, els que ens han obert la porta de tota la música que fem ara. Per tant, s’haurien d’estudiar. I penso que no hi ha memòria. I el pressupost de Cultura és irrisori.
El Milano a Barcelona, el Atxerri a Donostia, cauen els grans clubs de jazz? Ens queda el Jamboree. Luz de Gas. El Harlem, tot i que és petitet. I mira: cada barri hauria de tenir un casal, un cor musical, teatre, club de jazz… És que no hi ha res a Barcelona! L’altre dia vam sortir a buscar un restaurant. I tot estava ple de cues de turistes. Tot abarrotat. Tot ple. Això sí que funciona: el vi, el pernil, la platja… Però la cultura? Res. Serem la platja de tota Europa. I no ens donen la importància que toca. Els francesos –que no són els que m’agraden més- sí que tenen una cosa: quan s’emprenyen, diuen “cagondena” i es posen totes firmes alhora.
La Barcelona de fa 40 anys era més interessant? Com era aquella escena musical? Era més autèntica que la d’ara. La d’ara és un parc temàtic. I també la de Roma, París, Venècia… Ja ho sé. Però com que jo visc a Barcelona, doncs la que m’empipa aquesta. Quan era jove anava al Regine’s, que era una senyora francesa que va obrir unes sales de festa entre restaurant i discoteca. I Joan Gaspar va agafar la franquícia catalana i en va muntar una a l’hotel Princesa Sofia de Barcelona. Tenia sala gran amb piano de cua llarg. Estaven els jugadors del Barça, la gent de l’òpera, els metges… Estava tota la “jet set”. Però es va perdre, malauradament.
I ara, 40 anys més tard, et premien a la trajectòria. Et fa il·lusió o et fa por que et jubilin? Això ho dic als amics: a veure si em donen els premis perquè calli (riu). És broma! Clar que m’honora molt. I el concert de Terrassa em fa molta il·lusió, amb una desena d’amics músics que m’acompanyaran a l’escenari.
Has musicat molts poetes catalans. Com és el procés? Fa respecte? Cantar les cançons de Joan Manel Serrat en català m’ha fet patir el que més, perquè ja són lletres de tothom: A la que t’equivoques d’una paraula, se n’adona tot Crist. Ha estat “heavy”! També havia cantat amb Joan Margarit: ell recitava i jo cantava els seus versos (musicats i arranjats pel seu fill Carles). Llavors el poeta Pere Tàpies va publicar “On es desborda el sol”, Burrull el va musicar i jo el vaig cantar.
Finalment, et volem demanar com t’has sentit en un sector tan masculinitzat com el del jazz. Ho està a nivell instrumental, perquè a nivell vocal, hi ha moltes dones que canten. Llavors està el tema de la paritat: El Govern han de ser 50 homes i 50 dones? No, no, no. Han de ser els millors. Si son tot dones, de puta mare! Si son tot homes, que hi farem. I a la música també: que s’agafi la millor. Segur que se’m tiren a sobre, però penso així.
