La sordesa és la deficiència sensorial més freqüent i sovint és causa de discapacitat. El nombre de casos va en augment, sobretot als països desenvolupats. Els sorolls forts i continuats contribueixen a la seva aparició però hi ha moltes altres causes.
"La sordesa és la pèrdua de l’audició. Es refereix als problemes auditius que afecten l’òrgan de l’oïda, principalment en la recepció, la dificultat de discriminació i de comprensió dels sons rebuts. L’afectació pot ser parcial o total; transitòria o permanent; guarible amb tractament mèdic o irreversible", explica Noelia Hernández, sòcia delegada de la comissió infància de l’Apesote (Associació de Persones Sordes de Terrassa). "Quan parlem d’una persona sorda, ens referim a una persona que té afectada l’audició. Cada una d’aquestes persones pot ser oralista (si fa servir la llengua oral), signant (si usa la llengua de signes) o bilingüe (si utilitza les dues llengües)", afegeix Hernández.
A la pàgina web del Canal Salut, de la Generalitat de Catalunya, van més enllà i expliquen que la hipoacúsia (nom que també rep la sordesa) "és la pèrdua parcial o total de la capacitat auditiva en una o ambdues orelles". Es produeix quan el llindar d’audició, nivell mínim d’intensitat a partir del qual un so pot ser detectat per una persona, és d’una intensitat superior a 20 decibels (dB) en totes les freqüències fonamentals d’un audiograma (nombre de vibracions per segon de l’aire que transmet el so).
Es tracta del dèficit sensorial més freqüent i, si afecta nadons i infants, pot tenir repercussions importants en el seu desenvolupament global (intel·lectual, emocional, motor, del llenguatge i social). Per això, a Catalunya es fa la detecció precoç de la sordesa a tots els hospitals maternals, siguin de la xarxa pública o de la privada. Aquest cribratge permet identificar els nadons que tenen una pèrdua auditiva més gran o igual a 40 dB, aplicar, si cal, el tractament o la intervenció terapèutica adequats i fer-ne el seguiment oportú.
La sordesa o hipoacúsia es pot classificar en funció de diversos criteris: la localització, l’evolució, el grau de pèrdua auditiva, el moment en què apareix i si afecta una orella o les dues.
En funció del moment en què apareix, la hipoacúsia pot ser prelingual o prelocutiva (durant la gestació o al llarg del primer any de vida), perilingual o perilocutiva (al voltant del període de l’adquisició del llenguatge) o postlingual o postlocutiva (un cop el llenguatge oral ja està instaurat).
Aprenentatge
"Quan la sordesa és adquirida després d’un primer procés d’aprenentatge de la llengua oral té menys repercussió sobre el desenvolupament cognitiu i dels aspectes fonètics, lèxics i morfosintàctics de l’infant", destaca Hernández, que explica que, quant al grau de pèrdua auditiva, hi ha cinc tipus de sordesa. La primera és la hipoacúsia lleu, una pèrdua auditiva d’entre 21 i 40 decibels (dB), en la qual "la parla es percep en la seva globalitat a excepció d’alguns elements fonètics a una intensitat baixa". A continuació trobem la hipoacúsia mitjana o moderada, una pèrdua auditiva d’entre 41 i 70 dB, en què no es percep la veu allunyada i no es percep bé la conversa normal. "No obstant això, amb l’ajuda d’audiòfons i l’educació corresponent es pot percebre quasi la totalitat de la cadena fonemàtica", comenta Hernández.
Seguint en aquesta línia, després trobem la hipoacúsia greu o severa, una pèrdua auditiva d’entre 71 i 90 dB; la hipoacúsia profunda, una pèrdua auditiva superior a 90 dB; i la cofosi o pèrdua auditiva total. En el primer cas, "es perceben els elements suprasegmentals de la parla, però es necessita la lectura labial i el tractament logopèdic per al domini de la llengua oral. A més, els audiòfons i els sistemes d’amplificació sonora són de gran importància perquè el nen pugui adquirir la llengua oral", comenta Hernández. En la hipoacúsia profunda, en canvi, "no es pot sentir la veu parlada ni tan sols quan aquesta és amplificada, i si l’afectació és hereditària, congènita o d’adquisició prelocutiva, impedeix l’adquisició de la llengua oral", diu la Noelia.
I és que la sordesa té diverses causes, que es poden dividir en congènites (produeixen hipoacúsia en néixer o poc després) o adquirides. En el primer grup trobem les causes genètiques i hereditàries, i les complicacions durant l’embaràs o el part, com ara infeccions durant la gestació (rubèola, toxoplasmosi, etc.), prematuritat o manca d’oxigen en néixer, o icterícia greu del nounat (coloració groguenca dels ulls o la pell derivada de l’augment de la bilirubina, un pigment que es troba a la bilis i a la sang).
En el segon grup, en canvi, hi ha algunes malalties infeccioses, com ara la meningitis, el xarampió o la parotiditis; l’otitis; l’envelliment, que provoca una degeneració i una pèrdua de la funcionalitat de les cèl·lules sensorials, que envien senyals al cervell; l’exposició perllongada a sorolls forts, com la que es produeix en activitats o espais recreatius (equips d’àudio, discoteques, concerts, esdeveniments esportius, festes populars en què es llancen petards, etc.) o en determinats entorns laborals (per exemple, fàbriques); l’obstrucció del conducte auditiu per taps de cerumen o cossos estranys; els traumatismes cranioencefàlics o a les orelles; i l’ús de certs medicaments, com els que tracten la malària o la tuberculosi.
Els símptomes varien en funció de l’edat i del grau d’afectació o intensitat de la sordesa de les persones afectades.
Les persones adultes acostumen a tenir dificultats per sentir el que diuen les persones del voltant, especialment si es troben en ambients sorollosos, i a demanar que es repeteixin les frases o que es pronunciïn més lentament. Per això, eviten participar en converses i s’aïllen socialment. També necessiten apujar el volum del televisor o de la ràdio i els costa parlar per telèfon. Se senten, a més, estressades o cansades pel nivell de concentració que necessiten per poder entendre allò que no els arriba al llindar d’audició que es considera normal.
Altres símptomes de la hipoacúsia poden ser dolor i pressió a l’orella, pèrdua d’equilibri, sensació de mareig i sorolls o brunzits a les orelles (tinnitus).
Als infants amb hipoacúsia els costa aprendre a parlar, no se’ls entén fàcilment, no responen quan se’ls crida i poden tenir problemes d’atenció i concentració. Pel que fa als nadons afectats, no acostumen a reaccionar davant de sorolls forts ni davant les veus de les persones que els envolten. Tampoc no poden assolir les fites de desenvolupament de la parla: dir paraules aïllades al voltant dels 15 mesos i oracions simples d’un parell de paraules cap als dos anys.
"Alguns símptomes que ens poden fer sospitar són l’amortiment de la parla i d’altres sons; la dificultat per comprendre paraules, en especial, quan hi ha soroll de fons o en una multitud; problemes per escoltar les consonants; demanar freqüentment als altres que parlin més lent, amb més claredat i més alt; abstenir-se de participar en les converses; i evitar alguns entorns socials", afegeix la Noelia Hernández, que destaca que les principals proves mèdiques per al diagnòstic són l’audiometria i els potencials evocats auditius.
Alta hospitalària
De fet, segons s’explica a la pàgina web del Canal Salut, a Catalunya, a tots els nounats se’ls fa la prova de detecció de la hipoacúsia al centre on han nascut, abans de l’alta hospitalària, mitjançant la tècnica dels potencials evocats auditius automatitzats. Es tracta d’una prova molt senzilla que consisteix a col·locar al nadó uns auriculars a través dels quals s’envien uns estímuls sonors i uns elèctrodes per registrar la resposta auditiva. Aquest cribratge no serveix per diagnosticar la hipoacúsia però identifica els infants als quals cal fer les proves diagnòstiques corresponents.
En el cas dels infants més grans i les persones adultes, la hipoacúsia es pot detectar amb una audiometria, una prova en què s’utilitzen auriculars que van connectats a un aparell, anomenat audiòmetre, i es mesura la intensitat o volum mínim que han de tenir els sons que es transmeten perquè la persona pugui sentir-los.
De la mateixa manera que la tecnologia és utilitzada per arribar al diagnòstic, també forma part d’alguns tractaments. Els audiòfons, per exemple, són aparells que capten, amplifiquen i adapten els senyals sonors als diferents tipus i graus de pèrdues auditives. Però també existeix l’implant de conducció òssia BAHA i l’implant coclear. El primer consisteix en una pròtesi que es col·loca, mitjançant una intervenció quirúrgica, per sobre de la zona corresponent al pavelló auditiu. Aquesta està formada per un cargol i una columna de suport de titani que, amb el temps, s’integren a l’os del crani. Quan això s’ha produït, es col·loca l’audiòfon corresponent sobre la columna integrada a l’os. L’implant coclear, en canvi, és un aparell electrònic d’adaptació quirúrgica que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics, els quals estimulen el nervi auditiu. Està format per uns components interns que es col·loquen mitjançant la cirurgia (receptor-estimulador i elèctrodes) i un processador extern que s’adapta aproximadament un mes després de la cirurgia i que és programat individualment per un expert en activació i programació clínica.
En alguns casos de sordesa, es pot reconstruir el timpà o reparar els ossos petits de l’orella mitjana.
A més, cal destacar que l’aprenentatge de tècniques com ara la lectura dels llavis, la lectura de la parla (observació de la cara, la postura, els gests i el to de veu d’una persona per entendre el que diu) o la llengua de signes pot ser útil per millorar la comunicació de les persones afectades.
