La Imma Aymerich, veïna de Sant Pere Nord, té diabetis mellitus tipus 1 des dels 9 anys. Fa temps que col·labora amb l’Associació de Diabetis Catalunya (ADC). Fins i tot en va ser presidenta.
Quan li van diagnosticar la diabetis?
Quan tenia 9 anys em vaig començar a notar més cansada, bevia molta aigua, anava sovint al lavabo, m’aprimava… La meva mare es pensava que tenia un principi d’anorèxia però vam anar al metge, de seguida em van mirar el sucre i estava a 697. Em van enviar a l’hospital, on vaig estar ingressada una setmana.
Com va ser el seu debut?
Al principi jo m’ho prenia una mica com un joc. La meva mare es preocupava molt; pesava tot el que menjava i trucava cada dos per tres al metge o a l’associació. En arribar a l’adolescència, em vaig rebotar una mica. No entenia per què les meves amigues podien menjar de tot i jo no. Així doncs, agafava diners d’amagat i anava a comprar xocolata. Ara ja he assentat el cap però a Catalunya tenim el costum de celebrar-ho tot amb menjar i a mi això no m’ajuda. Amb la diabetis has d’anar amb compte. Ser constant amb la dieta, l’exercici i la medicació.
Vostè és dependent d’insulina, oi?
Sí. El tractament de les persones amb diabetis mellitus tipus 1 sempre inclou la insulina. Jo ara vaig amb bomba. Sent diabètic has de tenir molt autocontrol i tenir en compte els tres pilars del tractament (alimentació, fàrmacs i activitat física) per evitar possibles complicacions que afectin altres òrgans del cos.
Què diria que és el més complicat?
Tot i que l’endocrí o endocrina et pauta una mica, el més difícil de la diabetis és saber què menges, quantes calories té… Saber-ho calcular és important perquè tot això es transforma en sucre. Un diabètic ben cuidat és un diabètic ben informat. Per això és interessant assistir a tallers i xerrades i compartir experiències amb altres diabètics, quelcom que fomenta l’ADC.
També cal que les persones de l’entorn d’un diabètic estiguin ben informades?
Sí. Els familiars o cuidadors han de conèixer la malaltia. També és interessant que els amics i companys de feina sàpiguen que ets diabètic i que si mai et troben mig inconscient, sàpiguen que potser tens una hipoglucèmia per xoc d’insulina i que amb una injecció de glucagó et poden salvar la vida. Encara que costi, els diabètics no han d’amagar la seva malaltia, n’han de parlar obertament, sense tabús.
Fa temps que està vinculada a l’ADC, oi?
Sí. Quan vaig fer el debut, a l’hospital ens van parlar de l’associació i a casa ens en vam fer socis. Sempre hi he anat molt. En plena adolescència la meva mare em va comentar que potser m’aniria bé ajudar a altres persones diabètiques, que d’aquesta manera estaria encara més ben informada. Aleshores em vaig fer voluntària de l’ADC. Els últims anys hem intentat innovar, oferir més material als socis i més assessorament. Sembla que no, però darrere de l’associació hi ha molta feina. De fet, seria interessant trobar més voluntaris.
