Els ronyons són dos òrgans que filtren la sang de l’aparell circulatori i permeten l’excreció a través de l’orina de diversos residus metabòlics de l’organisme mitjançant un sistema complex que inclou mecanismes de filtració, absorció i excreció. Estan ubicats en el retroperitoneu, just sota les costelles, a l’altura de les primeres vèrtebres lumbars.
“La seva funció és, bàsicament, eliminar del nostre cos, a través de l’orina, les impureses generades. A més, regulen la quantitat de líquid i d’elements químics que necessitem, com el sodi, el potassi, el calci, etc.”, explica Manel Ramírez de Arellano, cap del Servei de Nefrologia de l’Hospital de Terrassa. “Fan de filtre, com si fossin una depuradora”, afegeix. “Però, d’altra banda, també participen en la regulació de la pressió arterial i activen la vitamina D, que és necessària per mantenir els ossos sans”, diu. “Una darrera funció és la de produir una hormona que es diu eritropoetina, que és necessària perquè al moll de l’os es fabriquin glòbuls vermells”, comenta el metge.
Quan aquests òrgans no funcionen bé, les impureses o toxines que generem i l’aigua s’acumulen a la sang i als teixits. Això és el que s’anomena insuficiència renal, que pot ser aguda o crònica. L’aguda apareix de manera sobtada, com a conseqüència de la repercussió d’una infecció o d’un traumatisme físic greu, de diversos tipus de processos inflamatoris, o per l’acció directa sobre el ronyó de fàrmacs o altres substàncies. Acostuma a ser temporal i reversible. La crònica, en canvi, és progressiva i permanent. La diabetis mellitus i la hipertensió arterial en són les causes principals. Generalment no presenta símptomes fins que s’arriba a estadis molt avançats. La seva darrera etapa s’anomena insuficiència renal avançada o malaltia renal crònica avançada i s’inicia quan els ronyons ja no poden funcionar al nivell necessari per a les activitats habituals de la vida. “En aquest cas, si no es duu a terme un tractament adient, el deteriorament clínic és molt important i pot arribar a ser causa de mort”, destaca Ramírez de Arellano.
“La malaltia renal crònica es considera un problema de salut pública per tot el que comporta. És una afectació que té una prevalença significativa. Es calcula que fins a un 10% de la població té algun grau de malaltia renal crònica”, explica el doctor. “Dins d’aquest 10% hi ha malalties renals cròniques lleus i malalties renals cròniques avançades. Quan és lleu, el pacient és asimptomàtic; és una malaltia que no fa mal, i només es detecta quan el metge fa una anàlisi de sang, i de vegades d’orina. En fases més avançades ja comença a aparèixer la clínica. S’acumulen moltes toxines i aigua a la sang i als teixits i el cor pot arribar a fallar. Hi ha una gran relació entre la malaltia renal crònica i el risc cardiovascular”, puntualitza el també director de l’Àmbit d’Atenció Mèdica de l’Hospital de Terrassa. “Habitualment, quan el pacient té clínica, és que estem en una fase molt avançada”, reitera.
“Es calcula que fins a un 50% de la gent que té diabetis i alguna malaltia cardiovascular té o tindrà també insuficiència renal”, assenyala el nefròleg, que també destaca que la prevalença d’aquesta malaltia a Espanya ha augmentat un 20% en els últims deu anys. “Espanya és un dels països europeus amb més prevalença. Només ens superen Grècia, França, Bèlgica i Portugal”, especifica.
“El gran problema de la insuficiència renal crònica és que no es manifesta fins que ja està en una fase avançada. Tot i això hi ha certs factors d’alerta. Si hi ha antecedents a la família o si el pacient té més de 65 o 70 anys, recomanem que quan es facin un control mèdici se’ls faci una analítica on consti la creatinina plasmàtica, que és la manera que tenim de mesurar l’activitat del ronyó. Si el pacient té diabetis o hipertensió arterial, també cal anar amb compte”, alerta Ramírez de Arellano.
“Fer una detecció precoç és important per poder posar mesures perquè la malaltia no progressi o no ho faci tan ràpidament. Perquè la insuficiència renal no avanci cal controlar la diabetis i la hipertensió arterial. Es recomana també portar una vida saludable, perdre pes, fer exercici físic i seguir una dieta equilibrada”, diu el metge.
Quan la malaltia està en una fase avançada cal aplicar tractaments que substitueixin les funcions dels ronyons per netejar la sang d’impureses i de l’excés de líquid. És el que s’anomena tractament substitutiu renal (TSR). “A Espanya, cada any uns 6.000 pacients polaritzen la seva malaltia renal crònica a fase avançada que requerirà un TSR. A Catalunya són uns 900”, comenta el cap del Servei de Nefrologia de l’Hospital de Terrassa.
A casa nostra, la mitjana d’edat dels malalts en TSR és d’uns 63 anys. La malaltia té més afectació en homes que en dones. Els homes representen el 64% dels malalts en TSR; les dones, l’altre 36%.
“El TSR substitueix part de la funció dels ronyons o quasi la seva totalitat. Hi ha diverses modalitats de tractament: la diàlisi i el trasplantament de ronyó”, menciona el doctor. La diàlisi es fa, bàsicament, en dues modalitats: l’hemodiàlisi i la diàlisi peritoneal.
En la primera, la sang s’agafa d’una vena i es desvia a una màquina que en filtra les substàncies de rebuig i la retorna al cos lliure de residus. De tres a sis mesos abans d’iniciar-la, cal realitzar una petita intervenció quirúrgica al braç, que consisteix a crear una fístula o connexió entre una artèria i una vena. L’hemodiàlisi es pot realitzar en un centre sanitari (tres sessions setmanals d’entre tres i quatre hores de durada) o, en casos concrets, també al domicili.
En canvi, la diàlisi peritoneal consisteix a introduir un líquid, mitjançant un catèter, a la cavitat peritoneal de l’abdomen. Aquest líquid de diàlisi atrau l’aigua i els residus de la sang, que es drenen posteriorment a l’exterior del cos en una bossa especial. Aquest procés, anomenat bescanvi, es fa diverses vegades al dia. Es realitza al domicili i necessita alguns dies de formació. Només cal anar a l’hospital per a les visites de control, cada dos o tres mesos. En alguns casos, al cap d’un temps es pot fer servir una màquina que fa els bescanvis automàticament a la nit.
La millor opció terapèutica en cas d’insuficiència renal crònica, la que dona més qualitat de vida, però, és el trasplantament de ronyó, que consisteix a implantar en el cos de la persona malalta un ronyó sa provinent d’una persona donant morta o bé d’una donant viva major d’edat mitjançant una intervenció quirúrgica. Els cirurgians col·loquen el nou òrgan en la part inferior de l’abdomen i connecten l’artèria i la vena renals d’aquest ronyó amb una artèria i vena de la pelvis, i en connecten l’urèter a la bufeta de l’orina de la persona malalta.
Cal tenir en compte que no tots els ronyons serveixen per a totes les persones: el ronyó dels donants ha de ser compatible amb el sistema immunitari dels pacients receptors. En aquest sentit, la persona trasplantada requereix un tractament immunosupressor per prevenir el rebuig del nou òrgan.
Com comenta Ramírez de Arellano, els diversos tractaments no són excloents. Hi ha persones que comencen fent diàlisi, que després passen per un trasplantament i que al cap dels anys rebutgen el nou ronyó i han de tornar a fer diàlisi. Hi ha malalts amb insuficiència renal crònica que han passat per diversos trasplantaments.
