Després de diversos anys vinculada a Prodis, el 2007 Maise Balcells va entrar a formar part del patronat de la fundació. Actualment n’és la presidenta, un càrrec que ostenta des de l’any 2013.
Què suposa per vostè representar una entitat com Prodis?
Jo m’ho prenc com una funció que ara em toca fer a mi. Estic molt contenta i orgullosa de poder-la fer però implica també una gran responsabilitat. Veig el càrrec com un instrument al servei de l’entitat i de les persones que s’atenen aquí.
A trets generals, com diria que ha canviat la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental i paràlisi cerebral des dels inicis de Prodis fins ara?
Prodis va néixer arrel d’un grup de famílies que van constatar que els seus fills, acabada l’etapa escolar, necessitaven altres serveis. Passar del res de llavors al que hi ha ara ha estat un canvi exponencial. S’ha progressat molt a nivell d’entitats privades, però a nivell de les administracions i de la societat, també. Durant anys s’ha evolucionat de forma molt positiva i favorable en l’atenció a les persones amb discapacitat però ara portem massa anys d’estancament. No estem donant la resposta que hauríem de donar perquè els mitjans són limitats i no rebem el suport que hauríem de rebre. L’ideal seria que no fos necessari que hi haguessin entitats privades com Prodis. Si hi som, és perquè l’administració no dona sempre la resposta que hauria de donar.
Què és el que falla?
En aquest moment, el posicionament de la Generalitat amb tot el sector no és el que hauria de ser. Fer el discurs que som una societat que apostem per les persones amb discapacitat, per la igualtat de drets, per la igualtat d’oportunitats, etc. està molt bé però tot això s’ha de traduir en mesures concretes. Per desgràcia, les nostres reivindicacions són les mateixes que fa uns anys. Coses bàsiques que haurien d’estar ja molt consolidades com garantir sortides laborals a les persones que ho necessitin, serveis ocupacionals, un itinerari personal d’emancipació per dur una vida normalitzada en un habitatge propi… encara trontollen. Des del 2008, tenim els mòduls congelats i no ens permeten créixer en número de places d’habitatge. Les problemàtiques segueixen sent les mateixes. Més que anar endavant, sembla que anem enrere. Com a entitat, necessitem el suport de les nostres famílies per reivindicar una vegada més que l’administració no està garantint els drets de les persones amb discapacitat.
Fins a quin punt és necessària la solidaritat i col·laboració d’empreses i ciutadans per poder tirar endavant els seus projectes?
Tota col·laboració que ens aporti uns recursos ens va bé perquè nosaltres som una entitat sense ànim de lucre i per atendre a les persones necessitem recursos. En aquest sentit, també és molt important establir vincles de col·laboració amb altres entitats del sector, com pot ser el cas del CETSAL, una aliança entre Fupar, Cipo i nosaltres a nivell de centres especials de treball. Això ens permet donar una millor resposta als nostres usuaris, fer-nos més visibles davant la societat i presentar-nos davant l’administració com una única veu.
La societat civil els fa costat?
La societat civil ens ha anat coneixent i ha anat entenent les nostres demandes a còpia de fer molta pedagogia. Si parlem de Terrassa, crec que podem estar orgullosos de la resposta que dona la ciutat. També és cert que quan anem a buscar l’administració que tenim més propera, l’Ajuntament, la trobem.
Precisament amb l’Ajuntament estan negociant ara la gestió d’uns espais de propietat municipal per a poder-hi traslladar el Centre Ocupacional Reina de la Pau?
Sí. D’aquí a dos anys i mig haurem de deixar l’espai del carrer Pau Marçal. Les negociacions amb l’Ajuntament de Terrassa estan molt avançades. S’han valorat diverses opcions amb l’objectiu de trobar un espai adequat a les nostres necessitats i en principi ens cediran un espai al Vapor Cortés, que ens permetrà disposar d’una gran superfície i potser inclòs créixer i poder oferir més serveis. Es tracta de naus industrials i caldrà una gran inversió però estan a prop de la Plaça del Tint, on estan ubicades les nostres oficines centrals, el que és molt positiu en termes de gestió interna.
Abans, però, entraran en funcionament les noves llars-residència de Torre-sana?
Sí. Aquest és un dels projectes que tenim ara entre mans. Nosaltres considerem que cal fugir del model residencial hospitalari. Les persones amb discapacitat tenen dret a viure a una llar com la nostra. Amb aquest projecte volem integrar les llars-residència en el teixit d’un barri, per poder-ne ser part activa i disposar dels seus serveis. Tot això, creant relacions socials amb els agents del barri i les persones que hi viuen per visibilitzar i normalitzar el nostre col·lectiu, i estar més a prop d’una inclusió real.
Quins altres reptes se’ls presenten a curt termini?
El repte més important és aconseguir que totes les persones amb discapacitat puguin beneficiar-se dels serveis als quals tenen dret, ja sigui un Centre Especial de Treball (CET), un Servei Ocupacional d’Inserció, un Servei de Teràpia Ocupacional i/o un servei d’habitatge. Cal que cada persona pugui disposar d’aquells serveis que s’adaptin millor al seu perfil. Però aquest no és l’únic repte. Tot i que a Prodis estem molt contents per l’avenç social que significa la pujada de l’SMI, cal veure com podem afrontar aquest augment. Nosaltres no tenim marge per fer-hi front. En cas d’aprovar-se la pujada que s’ha anunciat, aquesta seria efectiva des de principis de l’any que ve i l’administració no s’ha preocupat encara de donar-nos cap resposta. Aquesta realitat ens obliga contínuament a repensar l’organització i les feines del nostre CET per aconseguir un servei més sostenible.
