Des del Servei de Teràpia Ocupacional i el Servei Ocupacional d’Inserció, Prodis treballa per potenciar les capacitats i l’autonomia de cada persona, donant-li el suport que li fa falta perquè tingui la màxima qualitat de vida.
Com ja hem explicat en reportatges anteriors, l’any 1960 es va crear l’Associació Terrassenca Prodisminuits (ATPD), promoguda per famílies de la ciutat de Terrassa que es van organitzar perquè els seus fills amb discapacitat poguessin formar part de la societat d’una forma activa i normalitzada. Gràcies a l’esforç de l’ATPD, l’any 1961 es va crear el Centre de Pedagogia Fàtima i el 1971 van néixer els Tallers protegits Amat Roumens. “Hi havia algunes necessitats que potser no encaixaven amb el funcionament dels Tallers Amat Roumens. Hi havia persones que potser necessitaven més suport i que no tenien un perfil tan laboral”, explica Tere Julià, directora dels Centres Ocupacionals de Prodis. Així, l’any 1979 es va crear el Taller Ocupacional Ciutat de Terrassa.
Més endavant, concretament l’any 1990 es va ampliar aquest taller per donar resposta específica a persones amb paràlisi cerebral i es va crear el Centre de Paràlisi Cerebral Ciutat de Terrassa. Dos anys més tard va obrir el Centre Ocupacional Reina de la Pau i el 1996 es va crear el Servei Ocupacional d’Inserció (SOI).
Actualment, Prodis disposa de dos centres ocupacionals: el de Reina de la Pau i el del Taller Ciutat de Terrassa. Des d’aquests dos espais, l’entitat ofereix un Servei de Teràpia Ocupacional (STO) per a persones amb discapacitat intel·lectual, un Servei de Teràpia Ocupacional (STO) per a persones amb paràlisi cerebral i un Servei Ocupacional d’Inserció (SOI).
Els serveis
L’atenció que s’ofereix des del primer d’aquests serveis va destinada a aconseguir la màxima integració social de les persones amb discapacitat intel·lectual, d’acord amb diferents necessitats individuals, mitjançant l’ajustament social i personal (a partir d’activitats destinades a afavorir l’autonomia en el seu dia a dia, treballant vuit dimensions de qualitat de vida: benestar emocional, relacions interpersonals, benestar material, desenvolupament personal, benestar físic, autodeterminació, inclusió social i drets), i l’ocupació terapèutica (consistent en activitats destinades a treballar hàbits vinculats al món laboral a partir de l’elaboració de diferent material artesanal). “Tenim un ventall de 89 activitats. Cada persona segueix un horari individual i fa les activitats que més l’atrauen”, detalla Julià.
El STO per a persones amb paràlisi cerebral cerca les millors propostes perquè les persones puguin gaudir, millorar i consolidar les seves capacitats gaudint de la màxima autonomia possible. La tecnologia de suport hi té un paper molt important perquè permet dotar de funcionalitat un petit gest que apropi les persones amb paràlisi cerebral al seu entorn amb l’objectiu que gaudeixin i millorin la seva autonomia. Els treballs de fisioteràpia, logopèdia i informàtica també hi contribueixen.
Des del SOI, per la seva banda, es treballa també l’ajustament social i personal i es realitzen activitats prelaborals destinades a treballar els hàbits laborals bàsics per tal d’afavorir, si és possible, la inserció en el món laboral. “Quan una persona surt de l’escola és la Generalitat qui determina quin tipus de servei necessita. Les persones passen unes proves que es basen molt en la part de manipulació i que no tenen en compte totes les altres àrees de la persona ni l’entorn real del dia a dia”, assegura Julià. “Les persones que van al SOI són persones que en teoria tenen capacitat productiva i que s’han de preparar per acabar-se integrant a un Centre Especial de Treball o que han d’acabar en un STO si es comprova que no tenen aquesta capacitat. Però quan tens una persona que fa molts anys que és al SOI, que li has fet tot un itinerari laboral per veure si s’adapta al que li pots oferir, que quan té una exigència laboral marcada no dona resposta… i demanes una nova valoració a la Generalitat i els dius que no pot estar a un Centre Especial de Treball i hauria d’estar un STO, costa molt que t’ho acceptin”, denuncia Julià, que creu que “aquí hi ha un problema pressupostari, ja que la Generalitat dona més ajuda econòmica per una persona que està al STO que per una que està al SOI”.
Aquesta, però, és només una de les reivindicacions de Prodis. I és que des de la fundació asseguren que l’administració pública no té en compte molts altres factors del dia a dia dels serveis ocupacionals.
Canvi de perspectiva
Des de la creació dels Tallers Ocupacionals Ciutat de Terrassa fins avui dia, la feina que fa Prodis en aquest l’àmbit ha canviat molt. “Els anys 80 es parlava de model d’integració però qui prenia les decisions era l’equip de professionals. De mica en mica, la visió va anar canviant. Les persones amb discapcitat intel·lectual són persones amb ple dret, poden decidir. El que hem de fer nosaltres és donar tot aquell suport que els faci falta perquè puguin ser actors de la seva vida. Nosaltres ens hem d’adaptar a ells i no a l’inrevés. Així doncs, actualment, es treballa en comunitat, qui pren les decisions és la persona amb el suport que necessiti”, especifica Julià. “Tot i això, és cert que encara hem de treballar i incidir molt en la societat, que només coneix les persones amb discapacitat i no és conscient de totes les capacitats que tenen aquestes persones. Per això anem a escoles i fem pedagogia, fem obres de teatre i ens involucrem en diverses activitats de la ciutat com la Fira de Santa Llúcia, la diada de Sant Jordi, etc.”, explica Julià, que assegura que “tot això xoca molt amb el plantejament de l’administració”.
“Les entitats estem fent un esforç perquè cada persona pugui tenir el seu itinerari vital, perquè puguem treballar i donar suport en aquells aspectes que siguin necessaris en cada persona. Les persones a les quals atenem estan envellint, estan emergent diagnòstics amb necessitats de suport i de monitoratge molt concretes i això l’administració, amb la qui tenim una relació de concert, no ho té en compte. Hi ha persones que necessiten treballar molt més les activitats d’ajustament personal però la Generalitat no ens ho deixa fer. L’administració marca que el 50% de l’estada d’una persona al STO ha d’estar dedicada a activitats d’ajustament personal i l’altre 50%, a activitats d’ocupació terapèutica. Nosaltres individualitzem; ells col·lectivitzen. Nosaltres treballem per fer el vestit a mida; ells, no. Com és possible que no vegin que no tothom és igual i que no tothom necessita el mateix?”, es pregunta Julià.
En aquest sentit, la directora dels Centres Ocupacionals de Prodis lamenta que “tenim uns mòduls econòmics congelats des del 2008, les ràtios de monitors i professionals no s’ajusten a la realitat del nostre dia a dia. Fins i tot hi ha certs professionals bàsics com un logopeda o un fisioterapeuta al Servei de Teràpia Ocupacional per a persones amb paràlisi cerebral que la Generalitat no té contemplats. Nosaltres hem evolucionat però el decret que ens regula és de l’any 89. No anem de la mà amb l’administració i hi hauríem d’anar”, denuncien des de Prodis.
