Pimec celebra cinquanta anys “d’activisme empresarial”, com defensa el president de la patronal, Antoni Cañete, al capdavant des del juny del 2022, en el tour que està fent arreu del territori, tal com va explicar en la recent trobada amb els socis vallesans a Sant Cugat. Format en enginyeria electrònica industrial, Cañete defensa la gestió feta enfocada en tres pilars: activisme empresarial, ser al taulell on es decideixen les regles del joc (pont de comandament) i legislar per als petits. “Som 146.000 socis, representem a totes les empreses del territori, som l’única entitat empresarial de Catalunya amb estructura pròpia a Europa, i l’única organització que té veu pròpia en el diàleg social estatal”, defensa Cañete.
Cinquanta anys d’activisme empresarial. Mirem el present i també al futur. Quins són els reptes que s’han d’afrontar? Estem en un moment de canvis molt bèsties, molt més del que som capaços de veure. Com a agent social i econòmic del país, el que ens preocupa en aquests canvis és convertir-los en oportunitats, perquè el nostre país pugui donar oportunitats als nostres fills. La gran aposta del pròxim mandat és poder defensar aquests interessos i una economia justa. El gran problema que tenim a l’economia és que els interessos d’uns pocs prevalen davant els interessos més generals. Si fas empreses a través d’un BOE, fas pa per avui i fam per a demà.
Al Vallès Occidental hi ha el 10% de les pimes i el 12% dels llocs de treball. Què falta perquè aquesta mitjana empresa pugui ser gran, per exemple? És una de les comarques més importants de Catalunya, pel seu dinamisme econòmic i empresarial, i és una de les comarques on s’estan produint les arribades innovadores tecnològiques més importants al país. No només és una comarca de passat, sinó de present i futur. S’ha de legislar pensant amb el petit, i per primera vegada a Europa s’ha acordat l’SME Relief Package, que és un paquet europeu d’ajuts a les pimes. S’hi inclouen mesures en matèria de morositat, com un termini de pagament màxim de trenta dies, o en contractació pública, per facilitar la participació de les pimes en licitacions i contractes públics.
Un primer pas és el fet al Congrés, aquest passat dijous, en donar llum verda a una reclamació històrica de Pimec, com la rebaixa de l’impost de societats a les pimes. Sens dubte millorarà el creixement i la competitivitat de les nostres empreses, representant una reducció al final de període transitori de 5 punts de l’impost. I això és un clar exemple de la premissa de Pimec de legislar pensant primer en els petits. És el primer pas d’un conjunt de reformes que ajudin a millorar el marc tributari per a les empreses de menor dimensió. El suport de diversos grups dona validesa i fortalesa.
Amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi ha una administració tractora o extractora? Tothom té la voluntat d’alguna forma de ser tractor, independentment del color polític que sigui. Però a vegades, quan hi arriba es troba en una situació que tot és molt difícil de canviar. Catalunya és la segona o tercera comunitat del territori dins del règim comú, format per quinze de les disset comunitats autònomes. Quan fem el repartiment o la recepció passem a ser la 14a. Això és tractor o extractor? És per això que reclamo una economia i una administració amiga, tractora, que faciliti la relació publicoprivada perquè és essencial en aquests canvis.
Què li sembla que arran de la pandèmia tornés al centre del debat la importància de reindustrialitzar Catalunya? Des de l’any 2000 hem perdut més de 144.000 indústries, i l’aportació en PIB de la indústria ha passat del 28 al 19%. I això és un problema perquè la indústria genera més PIB, més resiliència i et dona més capacitat per donar respostes als canvis. Hem de tenir més pes per tenir aquest nivell de resiliència als canvis, generar riquesa i bons llocs de treball.
Sabem, però, quina indústria volem? Per descomptat. La diversificació de la indústria sempre és positiva, perquè si, per exemple, tens una excessiva dependència de l’automòbil, ara ho estem veient amb el mercat xinès. La indústria que necessitem no ha de perdre el tren del canvi, i això vol dir poder tenir talent. El gran problema que tenim és que si no tenim gent preparada, els canvis que es produeixin no els podrem dur a terme. En l’àmbit estatal tenim un atur entre el 9 i 12%, i costa trobar gent. Alguna cosa estem fent malament. A Catalunya es necessiten 11.000 instal·ladors, col·lectiu que té un conveni que el salari mínim són 26.000 euros. Que no tinguem gent formada en instal·lació és que no estem fent bé l’oferta i la demanda, per exemple.
Què n’opina de reduir la jornada laboral, de 40 a 37,5 hores? Tots hi estem d’acord. No trobo a ningú, sigui treballador o empresari, que no vulgui treballar menys i cobrar més. És una mesura populista. El problema és si podem o la conseqüència d’aplicar-ho, si no fas altres canvis.
/ J. Peláez
Veu solució, en la qüestió de l’absentisme laboral? L’absentisme s’ha doblat els darrers deu anys. Amb dades empíriques, hi ha qüestions sociològiques, com per exemple, que quan baixa l’atur puja l’absentisme. Si no millores aquests coeficients et fas menys competitiu. S’ha de separar la morositat de la morrositat. Quan una persona està malalta, qualsevol cosa que puguem fer es queda curta, però quan una persona no està malalta i abusa del sistema, això és morrositat. I això ho paguem entre tots, i ens fa mal a tots. Hem de fer una anàlisi 360°, perquè també s’ha de tocar el sistema sanitari: no pot ser que per fer una prova mèdica es trigui 1 o 2 mesos. Plantegem un debat social, perquè la primera reflexió és que la contractació temporal no és bona, perquè no té condició de pertinència i és inestable. Aquí la culpa és de tots.
Parlem d’infraestructures: què n’opina del debat generat sobre l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona? No tenir infraestructures adequades significa no ser competitius i tenir dificultats per atraure o implementar segons quins projectes. Necessitem un aeroport que sigui el més ben connectat i tingui les millors connexions. Crec, però, que no hem de parlar només del de Barcelona, sinó d’àrea aeroportuària de Catalunya, perquè tenim aeroports com Reus, Girona o Lleida, que amb bones connexions canviaria l’economia de Catalunya. Respectant i intentant donar solucions a les minories, aquestes no ens poden condicionar, perquè són interessos generals, de país estratègic, i s’ha de fer.
I de la connexió ferroviària amb el Port de Barcelona? I del corredor mediterrani? Encara més. El Port de Barcelona necessita una connectivitat de Champions League. Nosaltres, avui dia, tenim un dèficit, transportant ferroviàriament només el 7%, quan n’hauríem de transportar el 20 o 30%. El corredor mediterrani és el motor de l’economia del sud d’Europa, que és tot el litoral mediterrani, i on està concentrada la producció i l’entrada més gran de producció de mercaderies. Hi ha una part de l’economia d’Europa gripada. Hi ha molts interessos. Tenim impediments per connectar-nos amb París i el País Basc, per exemple. I això s’ha d’acabar. Amb més i millors connexions estaríem produint més, cobrant més i pagant més impostos.
En clau vallesana, en una entrevista al Diari de Terrassa, el mateix Illa, abans de se president, va dir que s’havia de fer tot el Quart Cinturó, d’Abrera a Granollers. Sens dubte. Necessitem connectivitat. Accedir al Vallès o la mobilitat interna per la comarca avui dia és una trampa: que triguis una hora i mitja d’anar de venir de Terrassa a Barcelona, qui és el cost que ens representa? O que diàriament estiguis atrapat a l’AP7? Per seguretat i per activitat econòmica, el Vallès Occidental necessita obligatòriament una prioritat a l’hora de donar solucions per donar resposta a les diverses necessitats, tenint present que l’impacte ambiental ha de ser el mínim possible.
Es peca d’un excés de centralisme? Sempre. Passa a Europa, Espanya, Catalunya i Barcelona. És cert que hi ha d’haver un control central, però una gestió descentralitzada. La realitat del Vallès Occidental és diferent de la del Maresme o de les Terres de l’Ebre, per tant, no podem gestionar amb la mateixa fórmula per a diferents territoris.
Les cambres catalanes demanen amb urgència l’aprovació de la llei de cambres. Les cambres són entitats de dret públic sota tutela de l’administració i, per tant, les entitats que actuem com a agents socials som entitats de part, sigui en representació de les empreses o de les persones treballadores. En aquest sentit, nosaltres participem en el diàleg social. Considerem que és necessària una llei de cambres que reguli les seves funcions específiques, centrades en la defensa dels interessos generals. Des de Pimec, només demanem una llei de cambres que clarifiqui el seu paper, que ha de ser el de promoure la relació publicoprivada sense interferir en les funcions pròpies dels agents socials i econòmics més representatius.
Recentment, la patronal ha decidit personar-se a la CNMC sobre l’opa del BBVA el Banc Sabadell. L’opa pot alterar la competència en el sector bancari, amb repercussions directes sobre les condicions de finançament per a les empreses, i és per aquest motiu que refermem la nostra oposició a l’operació i ens hem personat com a part interessada. Vaig veure el que va fer el BBVA amb Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manlleu, que de dues pòlisses de 500.000 euros, no es va traduir en un milió d’euros, ni en mig milió. Tenim el Banc Sabadell al territori, que fa coses pel territori i té mentalitat de pime. I això ho hem de tenir clar tots: els empresaris, els accionistes i la societat en general. A Pimec vam fer un estudi, agafant l’Índex Herfindahl i Hirschman (IHH) —analitza el grau de competència— i si es materialitza l’opa tindrem un IHH de 3.500 punts. Per sobre 2.500 no tens competència, i això es tradueix en més dificultat per accedir al finançament i que aquest sigui més car.
Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca, com s’haurà de combatre la política d’aranzels que vol implementar a les importacions europees. Cal un lideratge europeu per protegir els interessos de les nostres empreses i minimitzar l’impacte d’aquestes barreres comercials. En l’àmbit estrictament empresarial, serà important centrar-se a optimitzar costos mitjançant la innovació en els productes i l’optimització dels processos, mantenint una cadena de subministrament eficient que permeti preservar la competitivitat demostrada per les empreses catalanes, especialment en un sector tan competitiu com l’automoció. A més, segons com es configurin els aranzels, pot ser oportú explorar aliances amb empreses nacionals dels Estats Units o fins i tot establir-hi filials. Tot i que els aranzels poden suposar un repte important, les pimes catalanes tenen la capacitat d’adaptar-se i de transformar aquest obstacle en una oportunitat per expandir-se cap a altres regions amb barreres comercials més accessibles.
