Com rep aquest guardó que li atorga la Cambra de Comerç de Terrassa? Ha estat una sorpresa. Em sento molt honrat. Penso que més que un reconeixement a la meva persona, és un reconeixement a l’empresa i a la família. En aquests més de 60 anys de vida de la companyia, hi ha la trajectòria de quatre dels meus vuit fills i d’una neta. A ells els hi correspon una molta part d’aquest premi.
Quines són les claus de l’èxit de Torrella Ingeniería-Arquitectura, una empresa familiar amb més de 60 anys de vida que és un referent a Catalunya i més enllà. Hem fet innovació contínua. No ens hem plantejat replicar mai un projecte perquè cada un és únic i necessita un tractament diferent. Hem estat inconformistes amb nosaltres mateixos i ens hem centrat molt a estudiar els processos de fabricació per optimitzar-los a través dels edificis i perquè les construccions siguin funcionals. A més, ens hem sabut diferenciar per l’arquitectura, per no dissenyar capses de sabates, sinó buscar que els edificis tinguin una elegància, una gràcia que reflecteixi la imatge de l’empresa.
De fet, vostè va ser un dels pioners en un nou concepte d’edificacions industrials defugint del concepte tradicional d’omplir les fàbriques de maquinària. En aquells moments es construïen naus per després posar-hi la maquinària. Aquest sistema no tenia en compte que la indústria començava ja a canviar les exigències, que havia de ser més competitiva i que els processos de producció començaven a ser més tecnològics. No sé ben bé perquè ni com, però vaig intuir que havíem d’analitzar més bé les necessitats de cada indústria; no conformar-nos a construir naus com s’havia fet sempre sinó intentar anar més enllà i adaptar la construcció a aquestes necessitats de climatització, logística, fonts d’energia, vestuaris, menjadors…, tenir en compte el control de costos…
Els industrials tenien clar que calia fer aquest canvi? Ho van assimilar molt ràpidament. Vam procurar que l’industrial parlés, que ens expliqués què volia fer, si pensava a ampliar el dia de demà, quines inversions i quins canvis de maquinària tenia previstos… Els fèiem preguntes perquè s’adonessin de les seves necessitats i possibilitats i que el preu del terreny no ho era tot per decantar-se per un o altre, que s’havien de tenir en compte qüestions tècniques, topogràfiques i condicions urbanístiques. Aquest canvi va tirar endavant, en gran part, perquè vam tenir una actitud d’escolta proactiva.
Com ha canviat el món de l’enginyeria industrial en aquests 60 anys i com ha facilitat la seva feina l’evolució tecnològica? Abans tot ho fèiem a mà. Al principi teníem un projectista que va començar a treballar amb nosaltres amb 14 anys que dibuixava fantàsticament i el client quedava sorprès, però la digitalització ha estat un gran què. Recordo que cap al 1980 vam participar en un concurs en què competíem amb una altra empresa que havia presentat un “render”. Nosaltres no volíem ser menys i vam encarregar una minipel·lícula a una empresa de Barcelona que tenia els ordinadors adequats per fer-ho. Vam tardar una setmana de càlcul d’ordinador i un import equivalent a 6.000 euros. Ara, tenim programes que ens permeten fer projeccions en 3D on podem veure l’estructura, per on passen les instal·lacions, on hi poden haver problemes d’intersecció, pots ensenyar al client l’acabat que tindrà… També hem avançat molt en l’anàlisi de dades, en la traçabilitat dels materials…
Quins reptes es presenten ara. Cap on anirà aquest sector? La indústria està cada cop més robotitzada i això permet alçades en magatzems que no t’haguessis plantejat mai. La robotització permet solucions constructives diferents. Un altre canvi important és la sostenibilitat i també la versatilitat de l’edifici, que es pugui adaptar a canvis d’usos. Un inconvenient important ha estat el canvi de criteri de les empreses. Abans eren més accessibles; ara estan més estructurades i calibren molt els costos i no prou tot el servei que els pots donar. L’enginyeria va néixer per ser i encara és l’optimitzadora de l’empresa i molts departaments de compres no saben veure tot el valor que els podem donar.
Ara han obert delegació a Madrid. Sí, ara estem treballant molt allà. Al contorn de Madrid hi ha molt terreny disponible i hi ha molta activitat. A Catalunya falta terreny industrial qualificat. Són cars i no se’n troben.
Paral·lelament a la tasca professional, vostè va exercir la docència durant 46 anys. Què n’opina dels professionals d’avui dia i la formació que reben? Si ens centrem en l’ensenyança superior, penso que en la part tècnica, han creat massa especialitats. Falta una formació bàsica una mica més forta. D’altra banda, hi ha una tendència a tancar els professors a la universitat. S’ha de viure la realitat, la indústria, la construcció. S’han de captar i mantenir professors amb experiència professional i que han tocat molts camps. S’ha de facilitar que aquestes persones es dediquin a la docència.
