Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4
Fa anys que debatem sobre el dilema de quina estratègia és més favorable, una gestió activa o una de passiva, especialment en Fons d’inversió i ETFs (fons d’inversió cotitzats, que són tractats fiscalment a Espanya com a accions).
La teoria fa que tinguem diversos punts a favor de cada un d’ells. La gestió activa pot aprofitar millor les ineficiències del mercat, permet escollir les accions més prometedores des del punt de vista fonamental, i ofereixen una millor protecció a la baixa i una millor perspectiva quan els mercats sobrevaloren les accions.
Per contra, la gestió passiva implica menys despeses de gestió, ja que només copia els índexs de referència, escull els valors que popularment més pugen i més mercat tenen inclosos els més dolents (en l’índex cotitzen tant les accions dels sectors més privilegiats com les dels més penalitzats). A més, evita el risc d’error del gestor i de fallida d’un valor, perquè ràpidament l’índex el substitueix.
Així, tenim arguments positius i negatius en les dues direccions. Què ha passat, però, estadísticament? En els últims 10 anys, les carteres indexades amb algunes variacions segons el gestor han acumulat més valor que la mitjana dels fons de gestió activa, però sempre hi ha fons de gestió activa que s’han comportat molt millor que els indexats. La qüestió és escollir els fons de gestió activa que millor s’han comportat respecte als seus índexs de referència, i aquests representen més del 15% del total del nombre de fons actius del mercat.
La inversió en gestió passiva avui dia suposa, per exemple, als Estats Units d’Amèrica un 50% de la inversió en actius de renda variable, malgrat que, segons alguns autors, representen menys del 5% de les operacions de compravenda a les borses, incidint en una major sobrevaloració de les empreses més capitalitzades i en una major concentració en aquestes.
