La invasió del Capitoli dels Estats Units per una massa esverada que volia impedir en nomenament del president escollit mentre cridava USA, USA!, és una fotografia mai esperada que respon a un populisme alimentat per mentides que busquen la defensa dels interessos privats enfront dels col·lectius. Aquesta reclamació de defensa dels interessos privats, guanya adeptes en moments d’augment de la incertesa i la inestabilitat. Inestabilitat que es manifesta en les successives crisis econòmiques que de forma cíclica van apareixent per motius diferents. El denominador comú està que les bombolles de confiança, exploten sobtadament per raons distintes, de caràcter financer o d’infraestructura o actius físics.
El replegament i potenciació de l’individualisme per afrontar les conseqüències de la crisi financera del 2008 es va acompanyar per l’adopció de mesures d’austeritat en molts països. L’austeritat provoca a un sofriment perquè fomenta la desigualtat i iniquitat. La població percep que manca suport de les autoritats a la ciutadania i aquesta percepció es converteix en la llavor dels cants populistes radicals.
Llegeixo la cita d’un recent estudi publicat al Journal of Economic History, per exemple, com l’arribada al poder en les eleccions de 1933 de Hitler estava impulsada per les mesures d’austeritat del govern de dretes del moment, combinades pels discursos antisemites i la gran depressió.
La crisi sanitària i econòmica de la pandèmia del 2020 va arribar en el moment que s’estava superant l’anterior crisi amb la recuperació econòmica i millora dels indicadors, en un entorn complex de replantejament general de la utilització de recursos. Així i tot, encara quedava molt per ser més competitius en l’àmbit de l’educació, la potenciació de la indústria i l’assignació de recursos per millorar infraestructures bàsiques encara pendents. Aquí a Terrassa tenim dos exemples flagrants en infraestructures, en l’àmbit de transport per carretera (el desastre de l’acabament de la B40) o per ferrocarril (el desastre de rodalies).
També el tema del reciclatge o reutilització dels plàstics abans de la pandèmia, era molt important. I ara vegem que ho torna a ser, com veiem ara en iniciatives com "reciclos" promoguda per Ecoembes, en la que es premia amb premis sustentables, el reciclatge de llaunes i ampolles de plàstic. També hi ha iniciatives importants en l’àmbit dels supermercats com l’estratègia 6.25 de Mercadona.
El món en què vivim ha basat la seva prosperitat en el creixement continuat de l’economia, de la població, de l’ús dels recursos, de la riquesa en general i també la riquesa dels més rics que cada vegada concentren més diners en poques mans. La consciència que el creixement s’acabarà pels límits dels recursos naturals, augmenta i alimenta la incertesa.
La incertesa es converteix en un incentiu per la defensa dels interessos privats davant dels interessos col·lectius i tant les activitats empresarials com les activitats privades es redueixen per l’austeritat, acompanyades per la desafectació al risc i la protecció de la zona de confort.
Els famosos fons de la Unió Europea NextGeneration de 750 mil milions d’euros, s’orienten a donar respostes al reptes actuals i la reducció de la incertesa, doncs tenen com a destinació la Innovació, la transició climàtica i digital, la salut , així com la cohesió social, i protecció de la bio-diversitat i la igualtat de gènere, etc. Haurem de veure els seus efectes i sobretot, la capacitat de gestió en l’àmbit comunitari i de la resta de poders polítics.
I parlant de sostenibilitat, ens adonem com el món es descuida d’un dels més grans recursos: el Mar. Ian Urbina, publica el Llibre "Oceanos sin Ley" en el que després de 5 anys de periodisme d’investigació denuncia la falta de governança en el mar i la complicitat de la ciutadania que no exigeix mecanismes que auditin per assegurar les bones pràctiques en els oceans, tant pel que fa a les captures, com a les condicions dels treballadors, etc.,…
Per acabar, sobre recursos, llegim a l’Antonio Turiel com insisteix en la impossibilitat de mantenir el nivell de consum d’energia actual, perquè s’esgoten els recursos i les matèries primeres començant pel pic de producció de petroli ara fa quinze anys, etc. El plantejament del límit del creixement i que la prosperitat es mesuri amb indicadors més enllà del PIB guanya adeptes, com vàrem veure en els llibres d’Harari.
Esperem que la superació de la pandèmia que molts apunten que serà aquest any 2021, no ens aboqui altre cop al consum descontrolat i puguem empènyer als joves talents a què la conducció del món que estarà a les seves mans, s’assenti en uns pilars ferms del pròxim futur.
*
gabriel izard@uab.cat
