En moltes professions l’emprenedor acaba sent-ho per necessitat. En d’altres si, perquè s’admira o s’aspira a tenir èxit emprenent. És aquest darrer cas on l’emprenedor semblaria més vocacional. Existeix la vocació en què fer però encara més important, la vocació de com fer-ho, que seria realitzant un projecte des de zero. De fet molts emprenedors vocacionals poden acabar emprenent coses que ni contemplaven. No tenen una verdadera vocació en fer alguna cosa concreta, però si en fer-la per ells mateixos. L’emprenedor vocacional necessitarà molts aprenentatges, i un d’ells, diríem que quasi el més important seria el fet de conèixer-se a un mateix i les pròpies capacitats. I no només conèixer-se avui, sinó tenir ganes d’aprofundir en aquest auto coneixement.
Molts emprenedors vocacionals tenen en ment algú que ha emprès i a qui admiren. Normalment aquests referents són altres emprenedors que han aconseguit cert èxit i ho han fet de manera molt ostentosa, és a dir, són coneguts, mediàtics i en general han arriscat i han guanyat. Quan s’explica la vida d’aquestes persones es fa de manera molt simplificada i edulcorada. I si aquesta simplificació es produeix en casos d’èxit podem imaginar fàcilment què passa amb els fracassos, doncs que directament se’n té un coneixement molt menor o inexistent. Pot explicar-se algun fracàs si permet exemplificar alguna qüestió encara més èpica i extraordinària de l’emprenedor, i per tant, l’ha conduït a l’èxit futur encara més clarament. Admirar a qui ha aconseguit allò a lo qual aspires està molt bé, per tal de tenir certs referents i poder-nos motivar. No tindria sentit emprendre i que ens estiguessin repetint lo difícil que és, la feinada que tindrem. Però una dosi de realisme, posant èmfasi en destacar aquelles qüestions que ens costaran es fa del tot necessari.
Molts emprenedors que tenien moltes ganes de ser-ho, i no només per aconseguir resultats concrets materials, sinó també perquè volen aprendre a fer les coses millor i també tenen idees de com els agradaria millorar el món on viuen, acaben sorpresos de la quantitat de temps i el desgast que suposa crear un projecte des de zero. I això és així encara que es disposi dels recursos materials, perquè moltes vegades els recursos necessaris són escassos i no es troben ni tan sols pagant, i a més, potser l’emprenedor té la necessitat de disposar-ne amb relativa rapidesa i no pot esperar a que el recurs estigui disponible. Emprendre des de zero vol dir pensar en moltes qüestions que mai abans havies considerat que fossin necessàries. Algunes són detalls, importants, però dels quals es pot fer de més i de menys, però d’altres impliquen anar ajustant el model de negoci perquè sigui l’adient. I ajustar el model de negoci vol dir anar veient com fer-ho per aconseguir que funcioni allò que ens generarà ingressos recurrents de manera sostenible, que ho tenim clar de manera teòrica, però s’ha de comprovar eficaç. Ajustar i aprendre sense parar.
La major part de mites que s’ensenyen en emprenedoria són casos resumits que ens parlen de l’esforç i la tenacitat, ens parlen dels valors i de què cal per a minimitzar riscos i aconseguir reeixir. Però tot el què se’ns diu i se’ns recomana té una dosi de teoria i distància que ho fan complicat de sentir com a propi. Els mites són part de la motivació, però perquè ens ajudin haurien de ser més viscuts. Encara que tothom entén que el fracàs és necessari (i inevitable), només quan un fracàs pots sentir-lo proper és quan entens el valor que té i el què t’ha ensenyat. El fracàs ens costa d’escoltar perquè ens agrada més que ens expliquin històries inspiradores i per això utilitzem mites. Però la realitat és que hem de traspassar aquesta sensació, i buscar tant del fracàs com de l’èxit allò que ens ajuda a saber millor qui som, per a poder seguir. El mite hem de ser nosaltres.
* L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
